Des d’aquest 22 de gener, la llet i els seus derivats han de fer constar a l’etiqueta el seu país d’origen i aquell on ella o el seu derivat han estat envasats, produïts o elaborats (curiosament, el reial decret i la normativa parlen de “fabricats”). Una norma llargament esperada pels que tenim l’enutjosa i un punt ingènua pretensió de saber què mengem.

Però, no ens enganyem, no hem arribat a Ítaca. Quan els elaboradors o envasadors (o els hauríem d’anomenar fabricants, posant-los al mateix nivell que el tèxtil o la metal·lúrgia?) dissenyen les seves etiquetes i els textos que ens informen, no solen mirar massa prim. Feu una prova. Sumeu els percentatges dels components d’un envasat i veureu que, sovint i no per unes dècimes, el 100% no surt per enlloc. Per posar un exemple, el meu paquet d’espaguetis integrals suma 88%, però ningú em diu enlloc que el 12% restant sigui, per exemple, aigua. Per tant, quina fiabilitat li puc donar a aquesta informació? La de cobrir l’expedient, i encara gràcies.

Com el llistat d’ingredients. Poca gent sap que, per llei, aquests han de ser esmentats per ordre. De més abundós a menys. I per tant, no valora si la relació de la rajola de xocolata que compra té el cacau o el sucre –perdó, edulcorant, que es tracta de no espantar al client- com a primer ingredient. O si apareix, diferenciada dels greixos, la mantega de cacau, tant greix com aquells.  

Ja veieu que no entro en les frases publicitàries que solen trufar les etiquetes. Parlo exclusivament d’aquesta informació obligatòria per llei i destinada a salvar-nos la salut i la vida. Que fa que l’administració ens renyi quan no la consultem.

Ara -aneu a saber perquè- li ha tocat a la llet. Esperem que sigui a fi de bé. El rebost és massa ple d’informacions aparentment transcendentals però en el fons, quasi inútils. Un exemple? El pot de la meva mel de flors m’informa que tinc al davant una “barreja de mels originàries i no originàries de la UE”. Gràcies, ara podré dormir més tranquil.