Ara? ara precisament? (1)

Escriu Ester Vera, directora del diari ARA, a l’edició de 31 de març de 2018: Assassinat o suïcidi? El sobiranisme ha de decidir en aquest trencant del camí si opta per deixar-se assassinar, suïcidar-se heroicament o revisar amb cruesa la realitat, assumir quina és la correlació de forces i parlar sense embuts sobre com sobreviure a la catàstrofe actual.

Estic d’acord amb ella: la realitat no respon a les expectatives de transformar el país amb el pas “de la llei a la llei”, ni hi ha hagut cap mena de negociació amb el gobierno. També em sembla indiscutible la creixent presència del nacionalisme español, induït, protegit i alentat, però aquí ja discrepo. No hi ha un nacionalisme ranci de “legión i procesión” i un de cara actualitzada; el que hi ha és un únic nacionalisme amb dues versions diferents per “captar més mercat” amb la única finalitat d’estendre amb més eficàcia l’anticatalanisme. La reacció política de l’estat és monolítica: “a por ellos”del carrer, de les forces d’ocupació i de la justícia venjativa i submisa. A por ellos, com sigui, quan sigui i pel què sigui!

En aquest moment tenim un govern legal, cessat, però l’únic legal, líders socials empresonats, polítics empresonats o a l’estranger, la generalitat intervinguda.... L’estratègia no ha funcionat bé, però no crec en absolut que calgui admetre que ha fracassat i que cal reorientar-la: el que ha fracassat i cal recuperar és la democràcia de l’estat español. És molt diferent!

A partir d’aquí, en discrepo obertament. Ella preveu dos futurs, i es decanta pel segon obertament: enrocar-se o renovar els actors i l’estratègia? Jo en veig un tercer, seguir endavant com a única manera de sortir de la situació que ella mateixa descriu com a desballestada. Tem que la manca de líders augmentaria la tensió social perquè donaria massa protagonisme als CDR’s. No cal, com ella creu, caure en la violència, però fins que no hi ha un problema no actuem, no anem al metge fins que ens fa mal, i per tant cal violentar, que no és el mateix que caure a la violència. Aquest violentar és perfectament compaginable amb la feina feta els últims anys amb el civisme exemplar de les manifestacions massives. Violentar és posar davant del mirall mostrant les febleses de l’oponent, qüestionar-li què fa, com ho fa i per a què ho fa: és un toc de realisme.

Amb nous lideratges no recuperarem les institucions, les tindrem deixades nominalment, però sempre amb la certesa que, si no fem el que ens manen, ens caurà a sobre el 155 nominal (l’efectiu el tindríem igualment, no l’hauríem deixat), totes les transferències cedides ho serien de manera condicional, a criteri del Constitucional o del Llarena de torn. Ensenyament, seguretat, mossos, mitjans de comunicació... Ara que han tastat el nèctar de la recentralització, del control de tots els ressorts efectius, voldran retenir-la a les seves mans, amb l’agraujant que figurarà que som nosaltres qui ho controlem, i per tant rebem queixes i retrets.

Recuperar les institucions en aquestes condicions no garanteix res, res en absolut, a l’hora de denunciar l’existència d’hostatges polítics a les presons espanyoles. Els estats, l’Europa del Mercat Comú, l’Europa que comercia amb els immigrants, seguirà fent costat a l’estat espanyol. Una altra cosa és, per sort, l’Europa real, la de la gent i les seves institucions social, que cada cop més s’adona de la realitat i les mentides que els ministres de Rajoy, i d’ell mateix, intenten convertir-les en veritat repetint-les una i mil vegades. Catalunya serà un “afer intern” fins que no causi problemes reals a l’Europa “dels comerciants”, és a dir dels especuladors financers que consideren el món, i els drets individuals o socials, com una nimietat al costat dels seus guanys.

Els partits capdavanters de l’independentisme i els moviments cívics han quedat afeblits per la pèrdua dels seus líders, és indiscutible, però hi ha solucions que no farien altra cosa que afeblir més encara la situació de partits i moviments: formar un govern de consens autonomista i allunyat del que la gent ha votat una i altra vegada, un govern forçat pels jutges, la por i les forces anomenades de l’ordre. 

Seguirem un altre moment.