Ara? ara precisament? (2)

Escriu Ester Vera, directora del diari ARA, a l’edició de 31 de març de 2018: Assassinat o suïcidi? El sobiranisme ha de decidir en aquest trencant del camí si opta per deixar-se assassinar, suïcidar-se heroicament o revisar amb cruesa la realitat, assumir quina és la correlació de forces i parlar sense embuts sobre com sobreviure a la catàstrofe actual.

Em sorprèn molt que la directora de l’ARA no entengui les paraules d’Elisenda Paluzie: “Si la repressió fa que no assumim el risc de més empresonaments, pleguem”. Quan un es presenta a unes eleccions, quan accepta un càrrec institucional ha de sospesar  bé quin risc accepta, el cotxe oficial, el sou i la jubilació ja es coneixen, però els compromisos contrets també s’haurien de calibrar abans de presentar-se. Quan Paluzie diu que “cal implementar la República” no fa altra cosa que ser conscient de les possibilitats del moment, és el que jo deia al primer escrit: seguir endavant com a única manera de sortir de la situació de dependència, de submissió i de claudicació davant de la raó de la força, la renúncia a seguir defensant una actitud raonada, raonable però sense els arguments de la violència. Que això posa en perill l’escola, la policia i els mitjans públics? L’escola, la policia i els mitjans públics estan ja en perill, i ho estan precisament per l’actuació de l’estat; com ho estan la sanitat, la indústria o el comerç: pertànyer a España és el perill. Ho entendrà un dia la UE, aquesta UE que mira més l’euro que la justícia social? Entendrà que l’estat español és un estat en mort clínica a nivell econòmic? Entendrà que si volen recuperar part del deute español, la millor solució seria acceptar la independència catalana?

És evident que cal tenir govern, però no, com apunta Ester Vera en el seu escrit, UN govern. Cal tenir EL govern, el que vam triar mitjançant les eleccions, no un govern imposat per l’estat, per un partit que a Catalunya no té ni grup parlamentari. Vam votar un programa i una persona, ara no és hora de claudicar i limitar-nos a recuperar unes institucions vigilades, controlades i amenaçades.

Malgrat la campanya empresa per alguns mitjans de comunicación catalans ( a España ja els tenen tots controlats i ara van pels de Catalunya), no crec que ara sigui momento de diàleg. Fa anys que es busca i no es trova amb qui emprendre’l, però ara menys que mai. Ara que tenim l’Estatut il·legalitzat, diàleg; ara que les lleis catalanes van sent progressivament il·legalitzades, diàleg; ara que per participar en un referéndum ens voldrien il·legalitzar a tots, diàleg; ara que empresonen els nostres líders socials, diàleg; ara que els partits independentistas tenen companys presos o agafats com a hostatges, diàleg; ara que volen intervenit TV3, diàleg; ara que volen dur els CDR’s a la fiscalía, diàleg, ara que volen il·legalitzar els partits independentistas, diàleg.

Tenim un concepte molt peculiar del diàleg, dialogar no vol dir anar a recollir ordres.