Donar un parell de passes cap enrere per emprendre un altre camí que esperem millor.

Per tant, potser és moment de recordar que el restaurant neix a París quan, gràcies a la Revolució Francesa, s’aboleixen les corporacions i qualsevol cuiner o criat, abandonat del seu amo per por a la guillotina, té la possibilitat d’establir-se pel seu compte, creant el seu propi negoci. Un negoci que oferirà menjar, taula i horari als possibles clients.

Però convé recordar que, abans que els sans-culotte dictessin la llei, algunes botigues de París ja preparaven, a qualsevol hora, aliments restauradors (d’aquí el nom dels establiments) com ara brous o estofats, que la gent faltada de taula, comprava i s’enduia a casa per menjar-los. Si fa o no fa, com el que podrien acabar fent ara les “cuines-fàbrica” que han començat a crear-se a Barcelona i altres capitals. Naus més o menys grans convertides en cuines on, vist que seure a taula té restriccions i, a més, surt car, es preparen plats que hom pot comprar “in situ” o encarregar per telèfon perquè algun repartidor els ho dugui a casa.

Una manera de funcionar que no és del tot novedosa. Les cadenes d’establiments de restauració potents ja fa temps que tenen “centrals de cuina” on, de la mateixa manera que les de compres concentren la rebuda dels ingredients abans de repartir-los, es confeccionen les bases de cocció, farciments, salses, etc.. perquè els establiments concrets que ho reben, només hagin de rematar la preparació i emplatar.

Per tant, no vaticino que tornarem als temps d’abans de la Revolució Francesa. Però sí que hem d’aprendre d’aquella experiència per afrontar una situació en la qual, agradi o no, l’hàbit de seure a taula amb estranys o propers per menjar, beure i parlar, tindrà cada cop més limitacions. De temps i d’espai, però també de cuina. O potser les calçotades i les fondues funcionen en públic igual que fa un parell d’anys?