“Doctor, tinc manquitis"

Admetem-ho: els parlants de català som uns acomplexats. Encara diria més: ni tan sols som persones normals. Viure a l’ombra d’una llengua que tot ho amara, que s’escampa com una massa viscosa i arriba fins a l’últim racó de les canonades, ens fa dubtar de tot. Fins i tot del que hem dit i sentit tota la vida, molt probablement amb l’argument que “sembla castellàˮ. Que el català no s’assembla a moltes altres llengües llatines?

La llengua catalana és plena de castellanismes, és veritat. Però un hispanisme no és res més que un mot d’origen castellà, i ni tan sols implica que sigui incorrecte. Maco, buscar, pessebre o tarda són castellanismes, però els hem adoptat al llarg dels anys i ara ni tan sols ens ho semblen. Igual que tenim gal·licismes (menú) i italianismes (coronel). I germanismes (kitsch) i anglicismes (futbol)!

El francès, l’italià, l’occità, el portuguès i fins i tot el romanès són llengües llatines, i per això hi compartim moltes paraules que s’assemblen, no en va tenen el mateix origen. És d’una normalitat absoluta, afavorida pel contacte durant segles (la globalització fa que avui dia també  acumulem manlleus de llengües ben llunyanes, com el japonès [harakiri], el quítxua [xirimoia] o el suahili [safari]). Per això, seguir la doctrina mal entesa de bandejar les formes que s’assemblen a l’espanyol simplement perquè semblen castellà no té cap base. Encara pitjor: aquesta pràctica deixata la llengua i sovint ens fa incórrer en errors.

Paraules com manca, darrer o cercar ens poden agradar més, per sonoritat o forma, però no són les habituals avui dia per a molts parlants  (en aquest article em centraré en el dialecte penedesenc, l’oriental central). Nosaltres diríem falta, últim o buscar. I qui ens intenti vendre la moto que les formes que li semblen més naturals són les primeres... menteix com un lladre i li cauran les dents. A part que corre el risc de sonar petulant i perdre amics (els amics són importants).

El problema és la inseguretat de què parlava més amunt: escarmentats com estem que ens recordin la mà de coses de tota mena que diem malament (se’m cau, tinc que, en plan, acera o xivar), ara veiem castellanismes bàrbars per tot arreu, però convé que sapiguem separar el gra de la palla. Els curanderos lingüístics que corren per les xarxes, se suposa que amb una formació lingüística més elevada, tampoc hi ajuden. En llengua, com a la vida, cal ser honestos: podem defensar el que vulguem, però no podem al·legar que diem una cosa perquè ens sona més natural quan és mentida, igual que no podem defensar que unes formes són preferibles a unes altres per criteris dubtosos.

Manca, per exemple, és ben català, sí. Prové del verb mancar (un altre clàssic per evitar dir l’impecable faltar), que ens podria haver arribat de l’italià cap al segle XV. Als que sabeu francès segurament també us recordarà la variant habitual en aquest idioma. Falta, al seu torn, deriva directament del llatí i també és del segle XV. Així doncs, quin és el motiu per preferir manca a falta? Que s’assembla al castellà? Vet aquí la manquitis.

I ara algú dirà: “Si manca és ben català, per què no ho podem dir?ˮ. La resposta és clara: perquè els avis no ho diuen. No és la forma que ens correspon per dialecte (a les Illes, per exemple, sí que és ben viu). Igual com tampoc hauríem de dir granera, colombro o... romandre,  paraula  que ens pot agradar molt veure escrita però que no pot ser més impostada perquè correspon a un registre més elevat, literari (els que fan anar romandre no haurien de tenir amics).

Tenim inoculada la dicotomia correcte/incorrecte. És normal: durant anys ho hem basat pràcticament tot a sancionar què era català i què no. Ara bé, la llengua és molt més complexa que això, i també cal tenir en compte, per exemple, els dialectes (les variants de la llengua que corresponen al nostre territori i moment històric) i els registres (més variants en funció del context i la voluntat del que diem: no parlem igual a la barra del bar que en una conferència universitària).

No saber adaptar la parla a aquests altres factors denota incompetència lingüística, i a ningú li agrada que li diguin que és un incompetent. Només mancaria faltaria!