Censurada la presentació del llibre, Parlem de...

El dia 29 d’abril a les 6 de la tarda, s’havia de presentar el llibre, a la Biblioteca de Cubelles, on uns quants lectors i lectores conversaven amb l’autor. “Parlem de... Una visió transversal de l’educació social”, llibre escrit per Joan Rodríguez i Serra.

Pels voltants de l’any 1999 una mare, es va atansar a mi, molt preocupada, el pare del seu fill estava reclòs a la presó Model de Barcelona. Ella patia per la seva vida i em va demanar que parlés amb algú del Centre Penitenciari, per aconseguir un canvi de galeria. Ara el seu fill, anys després, pretén donar-me lliçons, sense tenir ni puta idea de qui soc i quina ha estat la meva vida a Cubelles.

També em va tocar treure un adolescent, col·locat amb gas d’encenedor de dins d’un contenidor on l’havien llençat uns joves del poble, o protegir-lo de ser apallissat en companyia de la seva àvia en una altra ocasió. Un adolescent que massa sovint caminava sol pels nostres carrers, esperant que algun veí o veïna l’acompanyés a casa, tot esperant que sa mare fes el que havia de fer.

També em va tocar acompanyar una família ribetana, afincada a Cubelles davant del tràngol de la mort inesperada per un accident del seu fill de tan sols 16 anys, mentre la resta s’ho miraven des de la barrera.

Em va tocar fer-me càrrec d’una família gitana de Vilanova que s’havia instal·lat a Cubelles, acompanyant, mediant i fent una feina que cap dels professionals contractats per l’ajuntament es va negar a fer.

Intervenint en el cas d’un adult discapacitat que vivia atemorit, víctima del seu company pis, un noi pertorbat davant de la passivitat de la seva pròpia família.

Acompanyant moltes famílies en les preocupacions del quotidià, en moments difícils, en la gestió de la cura i l’educació dels seus propis fills i filles, des del Centre Obert els Garrofers, des de l’ajuntament o senzillament des del veïnatge.

Encapçalant en solitari, massa vegades la gestió d’una campanya solidària “una joguina per un somriure” o en activitats parroquials, solidàries i socials.

I és que el poble, et permet ajudar, sense esperar res a canvi. Però com és que la memòria pugui a ser tan finita? De cop i volta aquella persona que sempre havia estat al costat, ara, algú la pot situar a la contra.

Ningú dubta que he pagat per les coses que he fet i per les que no he fet, a les bones i a les males, negar la major seria un suïcidi. No us parlaré de les misèries, segurament no seria de rebut, però sí del que van donar cinc anys d’instrucció d’un cas penal. Res de res, cap prova, solament la paraula d’un contra la de l’altre i, malauradament, d’aquests, un era mort.

Segurament aquesta dissort hauria canviat del tot, el resultat dels esdeveniments, la veritat, però únicament la sabem nosaltres. Encara que hi hagi algú que cíclicament, amb interessos, intenti manipular i reviure unes circumstàncies que mai vam viure els protagonistes.

Però sigueu sincers... a qui hem de creure, a la suposada víctima o al culpable?, doncs ja sabeu la resposta.

Sempre m’he mantingut distant davant dels mitjans, encara que han intentat i, creieu-me, amb molt males arts, fer-me sortir de polleguera, però crec que ningú no dubta, a hores d’ara que la nostra família ha estat un model de resiliència.

No ens han trobat enmig del circ mediàtic, davant de les constants provocacions, de les agressions físiques i verbals, de les amenaces, de les mentides, de les calúmnies, de les manipulacions i, sobretot, del consentiment per inacció.

Privadament, molta gent ens ha donat el seu suport, el seu escalf i la seva estima i aquest ha estat el nostre pa de cada dia. Gràcies als veïns i veïnes de Cubelles que han estat insultats, menyspreats i ningunejats.

15 anys després, quan intentem fer una vida allunyada del soroll, quan la nostra família ha recuperat certa pau, tornem-hi!.

Certament, no esperàvem res de positiu, de valent, per part dels nostres representants polítics, com sempre, no han estat a l’altura.

Continuem tenint el suport de les persones, que ara encara en són més i el més important, ara la justícia, està al nostre costat, ningú pot dubtar que soc un ciutadà que ha complert, amb escreix, amb la societat.

El que vull compartir amb tots i totes vosaltres, és que no permetrem que ningú passi la línia vermella, els nostres advocats estan preparats i anirem als Jutjats, aquesta vegada com a denunciants.

Després que ningú es lamenti de les conseqüències.

Les accions tenen unes conseqüències i ningú no pot creuar allò que és mínimament acceptable.

Tothom té responsabilitats, el que parla, el que escriu i aquell que dona validesa a unes paraules, sense conèixer la veritat. Tothom té una responsabilitat i la Justícia és molt clara i, a voltes, paguen justos per pecadors...

Tothom està avisat, “el desconeixement de la llei no eximeix del seu compliment”.

“La injúria és un delicte que consisteix en la imputació de fets o en la manifestació d'opinions que lesionin la dignitat d'una persona, que en perjudiquin la fama o que atemptin contra la seva pròpia estimació. Les injúries es poden emetre de manera verbal, per escrit o gràficament. Per ser considerades com a delicte, el contingut de les injúries ha de ser objectivament i greument ofensiu.  El delicte d'injúries es regula a partir de l'article 208 del Codi Penal, al títol XI (Delictes contra l'honor), capítol II (De la injúria).”

Joan Rodríguez i Serra és educador social (joanr.educadorsocial@gmail.com)