La política fàcil

La política fàcil és vendre a baix preu unes poques entrades dels teatres i auditoris per als col·lectius més vulnerables de la vila. A banda tenir uns detalls amb el públic assistent com posar unes pantalles amb els diàlegs dels actors perquè les persones amb problemes de sordesa hi puguin tenir accés amb més facilitat.

Però les persones que hi podran accedir seran unes privilegiades. Primera perquè a casa seva s’ha assabentat que ho fan. Segona, saben on tocar per aconseguir els seus drets i tercera compleixen uns mínims que afavoreixen aquest gaudi.

Ara només ens cal pensar amb les persones que estan amb aquest col·lectiu i que potser algú s’ha assabentat i tot, però pels seus recursos no es poden moure de casa perquè potser no tenen ni papes i no tenen un borrall de la llengua parlada a l’escenari.

La política fàcil es donar hores a benestar social per a veure que es pot fer. Però i totes les persones que no tenen la sort de tenir ordinador, mòbil o wifi per poder-ho fer i o simplement no tenir ni idea de com entrar en aquesta burocràcia bàsica per aconseguir un pis de lloguer. Pel camí ens hem deixat molta gent que no arriben a aquests mínims.

Aquest any Jove Baix Penedès ha complert 30 anys. Jo el conec des de dins i fora. Quan va començar la seva tasca principal era tenir el carnet d’estudiant, el d’alberguista  i anar un parell de cops per temporada a la neu. Avui en dia aquestes coses es poden aconseguir des de la parada del tren amb un mòbil i una mica de wifi pública. S’oblidava dels principals problemes dels joves i estava muntat pel gaudi de les noves generacions amb el temps aquesta idea inicial ha quedat obsoleta i s’ha adaptat als nous temps i cada cop es treballa més a favor d’aquests joves que van sorgint del ramat global i van entrant en la marginalitat incerta.

Cada dia hi ha més gent gran aparcada a casa seva perquè les famílies d’abans s’han desmanegat. Ara ja no tenim les tres generacions sota la mateixa teulada i mentrestant els fills estudiaven, els pares treballaven i els avis gestionaven les feines de la llar.

Ara tothom se les ha de combinar com pugi en una societat que tendeix a pis per persona i fill. S’han acabat les 4 habitacions amb vistes al mar. Ara el nostre present i futur és l’àtic amb cuina menjador i petit dormitori.

Els preus pugen i tothom estira fins el que pot. Doncs al final la cosa salta però toca aguantar. Els bitllets cada dia es veuen menys i la gent encara que sigui per comprar llumins per encendre un cigar aposta per pagar amb el mòbil o les targetes que ho fan tot una mica més controlable.

Per combatre la resta de coses tenim assegurances que ens poden cobrir quasi tot de la llar, inclòs els aspiradors que li pots treure més rendiment i allargar la seva vida útil.

Ens permet fer petites caramboles amb aquests diners que ens donen per una cosa fora de lloc abans de temps. Potser no tornarem a comprar una rumba, però podrem renovar estoc de begudes espirituals del menjador.

Pensa que la societat que es mou és com passa al Vendrell que si fas un acte guay pots arribar a les 1.000 persones, però que si saltes esquemes pots aconseguir fites com va passar amb el de Camela fa un parell d’anys.

Els reptes dels nous govern es entrar en aquests sectors perquè acabin integrant aquest nova Vila.

Perquè la gent practiqui esport ha de tenir preus populars, sinó al final el que fas es donar vidilla als de la competència.