A l'enterrament d'una fulla seca hi van dos cargols

El seu pare li havia dit: “Quan siguis gran, et sortirà pèl a l'entrecuix. Desprès, coneixeràs una noia. T'hi casaràs. Tindràs fills. Formaràs una família...” Ell, recorda haver-li preguntat: “I desprès?”. Però, no recorda haver obtingut resposta.

El seu pare ja no hi és. No té família. Ni fills. Ni dona... Els pèls de l'entrecuix, no creu que comptin massa, o si?

Sovint repassa mentalment la seva infantesa. Cercant un motiu, o uns quants, que justifiquin la seva existència. Observa l'entorn. Les coses no han crescut. Algunes les veu més petites. D'altres, s'han fet velles.

El pas del temps. Per uns, passa a poc a poc. Per altres, massa de pressa. El contempla com si veiés sortir el sol. D'haver fet cas al seu pare, a part del pèl a l'entrecuix, tindria dona, s'hauria casat... Fills. Una família... O, dos!

Si la seva vida guardés una sèrie de referents viscuts. Una seqüència d'esdeveniments en el pla afectiu. Quelcom que el permetés adonar-se'n del què ha fet o ha deixat de fer. De qui és o com és... Sabria explicar als seus fills allò que el seu pare no va saber respondre?

El destí no està escrit, perquè ningú no ha pogut escriure'l. No per manca de ganes.

En el jardí, entre la gespa molla pel gebre de l'alba, dos cargols enterren una fulla seca.

... A l'enterrament d'una fulla seca hi van dos caragols? Perquè? Tot i que som part de la natura, ens és impossible saber-ho. Les fulles seques són la vida que anem esgotant. Les cremem. En fem cendres. Al capdavall, és tot el que resta. I els cargols? Què en fem dels cargols? Ens en fotem d'ells perquè van a poc a poc. Porten banyes. Els cau la bava. S'arrosseguen. Fotre! Però, ens els mengem! I això que els cargols tenen relacions força completes, molts fills i formen famílies... Però, no tenen pels a l'entrecuix.

És poc probable, que aquest parell que enterren la fulla estiguin preocupats pel pas del temps. No saben un borrall del seu futur com espècie. Tampoc d'un estri anomenat cassola...

Deixa el jardí i s'endinsa al bosc. Hi ha tantes coses que no comprèn. L'arbre que té al davant no el deixa veure els altres.

Si anem al final del bosc i tallem la resta, el podrem veure? Què fem, sinó? Tallem la soca per l'arrel. Arrabassem la vida dels demés. Menyspreem l'existència. La nostra existència. Quina bajanada!


Resum del que no sabíem: A l'enterrament d'una fulla seca, no hi va ningú. No ens enganyem. En canvi, ens passem la vida enterrant-ho tot. Records, disputes, assumptes bruts, i, també, parents o amics... Mentre que la natura ens enterra a nosaltres, fins arribar a l'estadi de la fulla seca i més enllà.