El rei és mort. Visca el rei!

Hem viscut (o suportat) la setmana de l’any de disbauxa, més anunciada i esbombada que realment viscuda, hem anat pujant el ritme, primer amb una fartanera de xato i alguna merenga que no falti, un divendres en que s’ha rebut a l’estrambòtic rei amb tota l‘eufòria pròpia de súbdits rendits a la seva ànsia i  rauxa per viure intensament i amb plaer de tots els sentits que ens són propis. Un dissabte de transició i amb una minsa participació dels enyorats mascarots  per arribar al cim, al clímax, el diumenge de Carnaval amb les comparses i mica  a mica hem anat descendit en participació i en vistositat fins arribar a l’enterrament que tanca un cicle intens, breu potser però ja se sap que tot el que és bo (no per tothom, clar) ha de tenir una durada raonable, ni poc ni  massa i la mesura justa és que generalment complau.

I mentre s’enterra al monarca, la tradició cristiana, que és de la que sorgeix bona part de la nostra cultura, imposa la cendra, en aquell ritual antic, és parla del segle IX, de recordar-nos que "Recorda que pols ets i en pols t'has de convertir” i que poques coses podem prendre en el darrer moment. La cendra com a símbol en moltes cultures antigues volia aportar una certa consciència de penitència però també de preparar-nos, amb un cert nivell de purificació, per afrontar un recorregut que culminarà altre cop en dies de gaudi i festa.

Entren doncs en el cicle de la quaresma, aquells quaranta dies que abans eren  de mortificació del nostres cos. La quaresma representada i simbolitzada en una vella amb set potes, una per setmana de la quaresma, i portant un bacallà i s’associa a un temps de penitència, de deixar la vida opulenta pel que fa a les menges i excessos de la carn (en el sentit més ampli) del Carnaval per passar a un dejuni i alguna abstinència per purificar-nos en espera de la Pasqua.

No deixa de ser força raonable aquest cicle. Festa primer, recolliment  i després expansió per anar jugant amb el pas del temps.

Però de tant en tant fer una quaresma de desintoxicació de la “jalància” extrema en tost els sentits va bé, ajuda a desintoxicar-se i a preparar-nos per nous embats del sentits, a totes. 

Això ja ho té la vida moments de pujada, alguns de sensació de planura i altres, els més, de baixada i a poder ser que sigui suau i no de cop.

Entrem doncs a la quaresma per preparar-nos per altres fetes, pels més creients la Pasqua amb tot el seu ritual de renovació del foc i de l’aigua i de les mones. Però potser també ara amb aquesta quaresma també ens podria acostar a una altra festa, aquella que hem anomenat la Festa de la Democràcia, que proclamen als quatre vents quan s’acosten eleccions. Això doble festa.

I naturalment haurem de preparar-nos també amb una quaresma política per estar a punt per festejar amb tota la joia possible la festa de les eleccions del mes de maig.

I com tota festa té uns rituals unes litúrgies que ajuden a entendre-la. Viure-la i potser fruir-la. Llàstima que amb el pas del temps hi hagi una certa desafecció a aquesta festa de la democràcia i els percentatge de votació -llevat d’alguna ocasió transcendents- vagin baixant i en les municipals, que és la festa que s’apropa, potser és la que menys celebrants té.

I en aquesta festa també hi ha els seus compassos i els moments àlgids.

Proclamar els candidats. I a partir d’aquí ja tenim unes cares visibles que després seran els capdansers de tots els balls que hi haurà. La seva música i la lletra la posaren en el programa -cada cop més alleugerit i descafeïnat- que sintetitzem en dos full i amb lletra ben grossa per ser dirigible per la majoria i ens faltarà la coral que la canti que la tindrem amb la llista. Buscarem novetats, candidats i candidates nous i vells, candidats i candidates que cada cop són més cars de trobar ja que això de la política ja no és gaire reconegut i encara es paga més malament. Ni prestigi social ni punyetes han acabat essent un   grup objectivament identificable de persones que poden ser insultats, vexats i menystingut per la sacrosanta llibertat d’expressió que en el seu cas és molt més ample i han d’aguantar de tot i més. El 99% d’ells, i elles són tant o més honorables que nosaltres.

I alguns es disfressaran de xais i seran uns llop depredadors, altres de simpàtics, empàtics de sempre, i tots i totes posaran la cara més amable de la seva personalitat a la caça i captura de cada vot. 

En fi, sentirem també els corresponents sermons amb crítiques per tothom i reafirmant el seu projecte com el millor, el genuïnament vilanoví. I també com no podia ser d’altre manera trobarem les batalles, no de caramels, sortosament incruents entre els corresponents candidats, candidates i seguidors que intentaran acumular molta més gent al darrera, i ja cap el final, quan arribi la nit de la festa de la democràcia, aquella en que històricament tothom guanya. Però no ens equivoquem hi haurà morts (políticament clar) i enterraments de candidats i candidatures i entrarem de nou en un període de “quaresma” de preparació pel ball final, aquest menys públic que els altres, entre candidats i candidates per veure qui s’acaba emportant l’alcaldia.

En fi, paral·lelismes (forçats en algun  moment) a part, sí que ens cal entrar en reflexió, en escoltar el que diguin, a discernir allò impossible del plausible, de promeses buides i arguments sòlids, de critiques forassenyades a veritables esmenes parcials o a la totalitat.

Un joc que permet analitzar, veure la cara o la mascara de cada candidat i candidata, percebre si ens toca o no la fibra, o si ens convenç per donar-li el vot  confiadament, amb una mica de recança, o com a mal menor, que de tot hi ha a la vinya electoral.

En fi que els calendaris tenen els seu dies puntes i les seves etapes vall, ara entrem en una certa planícia que ens ajudarà a avançar, a preparar-nos, a acumular forces per entrar en el propers períodes festiu. Pasqua per alguns, eleccions per tots (o no). Això serà entretingut.

Les restes del rei encara estan calentes, ens han ungit la cendra i ja pensem en noves disbauxes. No tenim remei!