Els bufons del regne, visca el somni!

La Monarquia, l'Exèrcit i l'Església són les tres grans institucions tabú de la vida pública del Regne. L'Exèrcit i l'Església tenen, encara, un poder immens, però figuren en un discret segon terme. La Reialesa, en canvi, hereva de la dictadura franquista, ha d'ensucrar el seu crèdit cada dia, si més no perquè l'invent de la transició política i de la monarquia parlamentària continuï fent la viu-viu i, a ningú, ai!, no li passi pel cap de somniar la Tercera República. A Els bufons del regne, Toni Albà s'atreveix a satiritzar la figura d'un monarca trempadot que, a males penes, articula la lectura d'un discurs públic, respon les preguntes indiscretes dels periodistes/espectadors i presideix l'acte de presentació del Fòrum de les Cultures del 2004. Calçat amb uns coturns i maquillat com una star, Sa Majestat desborda totes les normes del protocol i es disposa a parlar als seus súbdits. Comença llegint-los unes pàgines del diari regi, en què narra les seves desventures domèstiques. Plenes d'embolics de paraules i pífies involuntàries, les reflexions dietarístiques del rei no s'estan de confessar l'inconfessable: es reconeix l'amo i senyor del Regne, insinua que els qui governen són els descendents del franquisme i afirma que la suor dels seus vassalls contribueix a pagar-li les vacances. No deixa tampoc d'expressar les seves suspicàcies per les aspiracions de les «regions» perifèriques. En la roda de premsa celebrada a la Ciutat del Disseny, Sa Majestat assegura que hi hauria guerra amb el Marroc si fos per marihuana (no pas per julivert). Admet que la mansió filial no li ha costat res, ja que la paga la ciutadania. Recita desastradament poemes de Verdaguer i Maragall. Considera que el títol reial, garantit pel seu sindicat, el dispensa de jubilar-se. O elogia, recordant Chaplin, el paper de Franco com a Gran Dictador. Albà imita molt bé la veu i la gestualitat reials i, talment un prestigitador, es treu de la mànega les insolències més am
ables. La seva sàtira joganera té sortides de to d'antologia. Amb tot, la prudència ens escatima la malícia i l'enginy del còmic, i l'hieratisme del personatge ens priva de gaudir del seu virtuosisme gestual. En la segona part, l'espectacle dels Homo Academicus vol mostrar tot el que cal saber sobre el Fòrum 2004 i les infinites formes de diversitat cultural. L'enfilall d'esquetxos paròdics de què consta s'adoba amb cançons d'època i picades d'ullet a l'actualitat que cerquen la rialla fàcil i la complicitat primària de l'espectador. Carregada d'ingenuïtats, és una proposta benintencionada que els actors de Trotam Teatre, com a escolanets aplicats, defensen, això sí, amb energia i generositat. Després d'aquest parèntesi, que enllaça pels pèls amb la primera part, Sa Majestat torna a sortir a escena per treure's la màscara i Albà en persona ens exhorta a no deixar-nos prendre el somni.