Previsions parcialment complertes

Potser per una qüestió d'una inexplicable curiositat i, per què no, per un pèl de nostàlgia que no voldríem que ens enganxés del tot, seguim les seccions dels diaris que parlen de notícies sobre fets que ja fa temps que han passat, que són història.

Deuen tenir un cert atractiu, ja que gairebé tots els diaris de paper tenen alguna secció que evoqui moments de la història, la més llunyana i la més propera a nosaltres.

El diari El Punt/Avui fa temps que va reproduint els articles que havia escrit el gran Josep Maria Espinàs al Diari Avui, una columna diària, que deu ser una feinada extraordinària, en què anava glossant des de l'actualitat més immediata a fets aïllats, celebracions o elements casuals. Era una secció molt llegida i suposo que ara la seva repetició deu tenir també molts lectors. Espinàs va escriure milers d'articles en més de quaranta anys. Un periodisme viu, proper, parlant de temes diversos però sempre amb proximitat amb els lectors amb un llenguatge planer i proper.

Segueixo cada dia aquesta secció, algun cop la llegeixo amb atenció i en altres ocasions ho faig en diagonal si el tema que tracta no m'interessa gaire. Però fa uns dies (el 6 de febrer) en vaig trobar un que em va generar encara més curiositat perquè recordava el fet del que sorgeix l'article. El text reproduït era del 6 de febrer de l'any 1980 (de fa doncs quaranta-quatre anys, mitja vida), el text portava per títol Visió i previsió del Garraf. (1)

Tinc record de la presentació del treball a Vilanova perquè va ser una novetat quan hi havia pocs estudis sobre el nostre territori i sobretot perquè sortia en uns moments carregats de projectes i gran esperances per la ciutat i pel país. També, i això no era secundari, perquè una de les autores del treball era vilanovina, l’Anna Ricart...

El Garraf, fa aquets quaranta i escaig d’anys, era un territori que estava esdevenint si no s’hi posava remei a una mena de suburbi (encara que fos d’una certa qualitat) de la capital, un territori que recollís tota allò que la capital centrifugava per molèsties però que necessitava. Ja funcionava l’abocador de la Vall de Joan al ple cor del Massís, les diverses pedreres no paraven d’extreure pedra que necessitava el ciment pel creixement que va tenir la capital en una fàbrica que era un núvol de contaminació permanent, es parlava d’una autopista ja, però sobre la cornisa marítima, el Garraf patia la manca endèmica d’aigua que no es va resoldre fins els 90 quan es va connectar amb la xarxa del Ter Llobregat amb un esforç enorme però amb visió de futur de la Mancomunitat Penedès-Garraf. Deu-n’hi-do

Espinàs explica en l’article que “En el número 54 de les Publi­ca­ci­ons d’Infor­mació Econòmica que edita periòdica­ment Banca Cata­lana… L’altre tre­ball, d’Anna Ricart i Jordi Gual, duu el títol: “El Gar­raf: dades per a un estudi comar­cal”.

Algunes de les previsions de les quals parla el treball són que el triangle Ribes- Sitges-Vilanova sigui una de les zones pel creixement de l'Àrea Metropolitana. En paraules d'Espinàs, que interpreta el text dels economistes, aquest triangle s'hauria de situar en els 150.000 habitants. Encara no hi som, però tot i l'alentiment del creixement segur que hi arribem amb uns quants anys més. Ho hauran encertat. Els autors en aquell moment postulaven una millora de la xarxa de comunicació, tant pel que fa a la connexió amb Barcelona com les vies entre les ciutats del Garraf que calia millorar-les per mantenir una comunicació fluida. I un paràgraf d'Espinàs era prou significatiu: L'eix perpendi­cu­lar Vila­nova-Vila­franca-Igua­lada és millo­ra­ble, però el que pre­senta difi­cul­tats és la con­nexió amb Bar­ce­lona. Els autors recor­den les dues solu­ci­ons: l’auto­pista mit­jançant túnels -com la via del tren-, tècni­ca­ment com­pli­cada, i l’auto­pista exte­rior sobre el mar, opció amb cos­tos soci­als (con­ser­vació del pai­satge). Una ter­cera solució seria un traçat que més o menys coin­cidís amb l’actual car­re­tera N-ll al seu pas per l’alt de l’Ordal, solució rela­tiva però de cos­tos més bai­xos.

Doncs ja ho veiem es va optar de manera poc transparent, i amb adjudicació, més o menys encoberta, directament pel que l’estudi assenyala com l’opció tècnicament més complicada amb l’agreujant que avui encara seguim pagant i amb la certesa que ja està més que amortitzada i amb l’afegit que durant molts anys no es ver cap inversió seriosa a la carretera de les Costes, com una  manera sibil·lina d”’obligar” a usar l’autopista per seguretat i per rapidesa, això previ “caixa cobri”. I aquí estem.

Els autors del treball apostaven per algunes qüestions de semblarien de lògica com ara al planificació conjunta del territori o almenys una coordinació territorialment efectiva, tema imprescindible per poder potenciar el territori amb ofertes territorials però també per un altre element que assenyalen: la capacitat del territori de preservar els espais que considerin necessari per la seva protecció i on cal ubicar els diversos usos.

I encara hi ha un altre element que semblaria profètic ens parlen de l’eix Vilanova, Vilafranca Igualada, (en diuen eix perpendicular) de fa temps s’hi va afegir Manresa (ara en diem eix diagonal) i amb un treball conjunt es va aconseguir que la C-15, ara millorada, fos una realitat després d’una llarga i costosa reivindicació. Ens acostàvem al rerepaís amb seguretat i caldria ben  segur -i ara sembla que es reactivarà- (un cop més) un treball conjunt entre les ciutats que ben segur podria donar alternatives i/o complementarietat a la nostra acció conjunta a la Regió Metropolitana i davant la resta del País.

Rellegir aquests qüestions et fa adonar que en alguns aspectes hem avançat prou i en altres seguim debatent el mateix fa més de quaranta anys sense avançar gaire.

L’estudi diu, i Espinàs ho recull per acabar el seu article afirmant: “El Gar­raf, diuen, té unes carac­terísti­ques que li per­me­ten de ser un bon ter­reny de prova i experiència per a un pla­ne­ja­ment democràtic.” Sense cap mena de dubte cada ciutat ho ha fet així, però en el conjunt creiem que encara calen acords molt més amplis del que hi ha hagut fins ara per tenir una visió del territori i dels  seus usos global i compartida davant el país que sigui competitiva i equilibrada  .

(1)TAL DIA COM AVUI DEL 1980

Visió i previsió del Garraf

 6 de febrer del 2024.

Josep Maria Espinàs.

El Punt/Avui