100% domicili ecològic

Una casa com les d’abans, però amb els instruments tecnològics actuals. Aquesta seria la definició de la “casa sostenible” d’Antoni Mestres, físic i ex-presentador del programa de divulgació científica Què Qui Com de TV3.

L’anomenen casa ecològica, sostenible, autònoma, autosuficient, però Antoni Mestres i Núria Repiso la defineixen com “la casa que vàrem voler fer: respectuosa amb l'entorn, construïda amb materials del país, aprofitant la llum i l’aigua que ens proporciona la natura, i amb una construcció bioclimàtica”. I què significa bioclimàtica? És la col•locació estratègica que permet aprofitar el màxim de llum solar possible, obertures a vessant sud i parets gruixudes sense aïllants sintètics ni químics. Tot això serveix perquè a l’hivern no marxi la calor tan fàcilment i a l’estiu el procediment contrari. Però no és només això, també compta amb un sistema propi de reutilització de l’aigua i aprofitament de la llum solar per fer-ne energia, “és com un ésser viu”, comenta Mestres. Es va iniciar a edificar al 2002, i al 2006 hi van entrar a viure. En els materials emprats per a la construcció s’utilitzaren aquells propis, evitant el PVC o el porexpan, i el mínim de ferro.

Una de les claus de l’engranatge és l’energia solar, que permet escalfar l’aigua i genera una part de la calefacció per l’hivern. “Després, les plaques fotovoltaiques transformen la llum amb electricitat, aconseguint que al llarg de l’any el què consumeix la casa més o menys ho arriben a produir les mateixes plaques fotovoltaiques”, explica Mestres.

Un circuit tancat que també ho és en el cas de l’aigua. “Mai hem estat connectats a la xarxa de l’aigua”, afirma, ja que tota l’aigua que consumeixen és la que recullen de la pluja. S’emmagatzema en uns dipòsits, s’hi fan alguns tractaments sanejadors, i ja és apte per al consum humà “i de millor qualitat”, afirma. Al mateix temps, les “aigües grises” o residuals; provinents de rentar la roba o els plats, la dutxa, etc. tampoc es llancen a les clavegueres, aquestes es reutilitzen –després d’haver passat per un canyissar – per regar el jardí.

Aquest sistema de recollida de l’aigua permet abastir tota la família amb, només, l’aigua de la pluja. “La gent es pensa que al Penedès no plou gaire, i no és veritat: en un any hi plou de mitjana uns 500 litres per metre quadrat, que són molts. Al Penedès tenim molta aigua, el que passa és que es desaprofita”.

Una altre de les singularitats de la casa és el “vàter sec”: sistema nòrdic per retirar la matèria fecal sense aigua. “És com abans les comunes”, explica Mestres. Mitjançant un sistema de ventilació constant, tot el material va a parar a un “composter”, que, juntament amb les deixalles orgàniques, servirà per fer-ne adob per l’hort i el jardí.

El propietari reconeix, però, que aquest tipus de cases “les has d’anar cuidant, t’ha d’agradar fer aquestes coses; no és que et fas la casa i te’n oblides”. El seu peculiar habitatge ha sortit en diversos mitjans de comunicació (Muy interesante, Què Qui Com) i el programa de TV3 “Lletra petita”.