El problema de l'habitatge

L'escalada del preu de l'habitatge està impedint a bona part de la ciutadania l'accés a un habitatge digne. A causa del malestar que aquesta situació provoca en amplis sectors de població i amb la vista posada a les properes eleccions els mitjans de comunicació, des de fa un temps, s'han nodrit d'articles i altres informacions relacionats amb l'habitatge.
La majoria d'alternatives que s'han fet han optat per alguna de les següents línies d'actuació que en cap cas es pot considerar que excloguin: elaborar noves lleis que regulin el sector i augmentar la promoció d'habitatges protegits, especialment els promoguts per les administracions públiques. A més, l'habitatge de lloguer ha estat reivindicat per amplis sectors, especialment de l'esquerra, que veuen aquesta forma de tinença com l'opció més coherent per fer front el problema. Tot i les mesures plantejades per afrontar una situació certament complexa, que inclouen l'aprovació d'una llei urbanística per a Catalunya i algunes iniciatives municipals que se sumen a l'actuació de l'Institut Català del Sòl, la qüestió de l'habitatge sembla lluny de trobar solució... En contra del que es desprèn de moltes opinions autoritzades que el problema de l'habitatge no és nou, ni tan sols recent... Es tracta d'una patologia social gairebé endèmica que en el decurs de la història ha rebrotat amb forma de noves variants: fa segle i mig, un debat a les Corts espanyoles sobre la carestia dels lloguers va donar lloc a la legislació d'eixample, basada en la teoria urbanística d'Ildefons Cerdà; sota el franquisme la política d'habitatge va ser una de les eines fonamentals de llur política econòmica i social, des de la reconstrucció dels desastres de la guerra o la promoció de polígons de les dècades cinquanta i seixanta que van crear les condicions per a moltes de les lluites urbanes de finals de la dictadura.
Com a resultat directe d'aquell moment històric, la Constitució espanyola omple de contingut
s la seva definició d'estat democràtic i social de dret, amb diferents drets socials, com el que tenen tots els espanyols a gaudir d'un habitatge digne. Cal recordar també que el reconeixement d'aquest suposat dret s'acompanya d'un mandat constitucional que va dirigit als poders públics perquè promoguin les condicions necessàries per aconseguir la plena eficàcia en el seu compliment i perquè estableixin les accions pertinents per regular l'ús del sòl i impedir l'especulació.
La història ha demostrat a bastament que una política d'habitatge a l'altura de les necessitats del país és indestriable d'un urbanisme conseqüent si entenem com a tal el conjunt d'accions territorials que, amb la implicació activa dels poders públics i la cobertura del planejament, tenen com a objectiu final garantir el principi de sostenibilitat en relació a la realitat física del territori i a les qualitat de vida de la població.
En aquest sentit la promoció d'habitatge social no hauria d'anar, en cap cas, en detriment de la dotació d'equipaments públics i socials. Avui, que tant la majoria governant a Catalunya com aquells que ostenten els càrrecs claus de l'Estat i gran part de l'oposició, es disputen el lideratge en la defensa de la Constitució, l'incompliment d'aquest mandat constitucional esdevé especialment flagrant.
La competència exclusiva de les comunitats autonòmiques en matèria d'habitatge i sòl que preveuen els respectius estatuts i la mateixa Constitució, condicionada per un finançament que depèn de Madrid, s'ha vist interferida pel centralisme a través de successius plans nacionals d'habitatge. La legislació del sòl també ha estat objecte de desig per part dels successius partits que han governat a Madrid, sempre d'acord amb els respectius idearis. En aquest sentit, la reforma del règim urbanístic de 1990, amb una sensibilitat social incontestable, va ser anul·lada per una sentència del Tribunal Constitucional basada en el caràcter exclusiu de la competència autonòmica en matèria urbanística.
El govern del PP, amb el beneplàcit de la Generalitat, ha imposat el seu ideari ultraliberal, amb la regulació del sòl de la llei 6-98, que cerca l'abaratiment dels terrenys a canvi del sacrifici del territori que no gaudeix d'una protecció especial
Re
cordem que aquesta sentència, de 1997, responia a la demanda presentada, entre d'altres, per la Generalitat de Catalunya, i que va comptar amb un vot desfavorable de l'actual president del TC, Manuel Giménez de Parga, que el justificà pel seu desacord amb la defensa que la sentència feia de les competències autonòmiques. Pocs mesos després, el govern del PP, en aquest cas amb el beneplàcit del de la Generalitat de Catalunya, va imposar el seu ideari ultraliberal, amb la regulació del sòl de la llei 6-98, de règim del sòl i valoracions, que cerca l'abaratiment dels terrenys a canvi del sacrifici potencial de totes aquelles parts del territori que no gaudeixin d'una protecció especial.
No cal dir que quatre anys d'aplicació d'aquesta meravella han evidenciat la seva ineficàcia contra l'especulació del sòl i, encara més, per contenir el preu de l'habitatge, perquè contràriament al que pretenen els teòrics neoliberals, el lliure mercat és incapaç de trobar una resposta justa al problema. Reafirma l'anterior afirmació el fet que, tot i tractar-se d'una qüestió de preu, l'increment sostingut de l'oferta per sobre el creixement de la població i l'existència d'un important estoc d'habitatges vacants no han situat el preu de l'oferta a l'abast de la demanda real, si entenem com a tal la que vol accedir a l'habitatge com a bé d'ús. Tot i que com ja s'ha dit, el de l'habitatge no és un problema nou, avui presenta diferències qualitatives en relació al que succeïa en èpoques precedents.
La irrupció en el mercat d'un nou tipus de demanda de caire inversor, que neix del transvasament de capitals que escapen de la crisi de sectors econòmics com el de les noves tecnologies, la indústria o les finances en general, està accelerant l'augment del preu de l'habitatge. A més, l'opacitat del sector, ha afavorit la concurrència al sector de diner negre d'origen divers. Es tracta de dos fenòmens recents que col·laboren a engreixar els quatre factors que determinen allò que esdevé l'especulació en matèria d'habitatge: l'adquisició del sòl; el procés de construcció; la comercialització del producte i un circuit de finançament que es basa en gran part en el mercat de segona mà.
L'aplicació de mesures concretes que puguin incidir en cadascun d'aquest
factors, com la gestió urbanística per obtenir sòl i crear un patrimoni públic per destinar-lo a habitatge i altres necessitats socials; la promoció d'habitatge públic en les diferents modalitats de venda o lloguer; l'oferta de tipologies alternatives que s'adeqüin a les necessitats de sectors específics com els joves o la gent gran i l'aplicació de mesures per fomentar l'edificació i evitar l'existència de solars infrautilitzats són algunes de les mesures previstes en el nostre ordenament jurídic des de fa molts anys.
N'hi ha d'altres de més recents com el control directe del mercat, a través del retracte i el tempteig de les operacions immobiliàries en àmbits concrets del territori.
No obstant, si no aconseguim neutralitzar l'efecte pervers de la pretesa salvaguarda del capital a través de la inversió immobiliària a través de les ja conegudes polítiques de solars i un nou enfocament fiscal que discrimini en positiu l'ús dels immobles, en especial els destinats a la primera (i molt estirar segona) residència, amb forts gravàmens per als habitatges buits, certs principis barroers com el que diu que «les finques no mengen» o «la totxana no perd valor» seguiran imposant la seva llei al conjunt de la població.
No vull acabar sense fer notar l'efecte parasitari dels mercaders de pisos en el sector. La seva proliferació en pobles i ciutats només es pot explicar si tenim en compte que la seva intervenció, al marge del procés productiu a la comercialització d'un producte que si és assequible es ven sol, sense cap mena de responsabilitat sobre el contingut material de la venda. Ni la llei orgànica de l'edificació, ni el funcionament del mercat han pogut controlar una activitat que en els darrers anys s'ha estès com una plaga pels nostres pobles i ciutats.