Recordo aquell Nadal en què, tallant un bocí de pedrer de l'escorregut, el deixà al meu plat i em digué: "tasta això, menut. I si no t'agrada, ho deixes". El següent Nadal vaig reclamar un dels pedrers de l'escorregut.

La universitat de Maastricht acaba de donar la raó al meu pare en un estudi sobre com habituar als menuts a menjar verdures. Segons ells, cal premiar-los per fer-ho, però amb condicions. Perquè, segons han vist, un producte desconegut s'ha de tastar entre vuit i deu cops abans de poder dir si ens agrada o no. Per tant, primer consell, no sigueu d'aquells que promouen el consum dient-li al nen o nena que li agradarà i preguntant-li, just entrat a la boca, l'arquetípic "A què és bo?". El vailet no pot respondre i ja fa prou acceptant la vostra imposició de tastar, només tastar, recordeu, el producte. Temps hi haurà per fer la pregunta uns tres mesos més tard i després d'uns quants intents més.

Segon consell. Oferiu algun premi a canvi, però a posteriori i sense convertir-ho en un xantatge. Quan ja hagi acceptat, fet el tast i empassat o escopit el producte. Que el que vosaltres voleu és que tasti. En aquell moment i sempre que li presenteu alguna cosa.

No obstant això, el consell que trobo interessant en aquest estudi és el que reclama que aquest premi ocasional no tingui res a veure amb el menjar. I, sobretot, que no sigui una de les llepolies o "xuxes" tan de moda avui dia entre la quitxalla.

Els científics tenen tota la raó quan diuen que aquest tipus de premis poden ser i són contraproduents. Per un costat ajuden -només ajuden- a què el menut just "accepti" el producte que voldríem que estimés, i per l'altre, afavoreix la seva tendència natural cap al dolç i ensucrat que, com sabem, no és massa recomanable per la salut.

Cal reconèixer que, probablement, tenim l'enfocament poc ajustat. Amb l'atractiu per davant del convenient, i l'agradable enfrontat al saludable. Oblidant que, allò que aprenem a estimar d'infants, ens acompanya tota la vida. Com el meu pedrer de gallina, pollastre o gall.