Sembla que aquella previsió futurista s'ha complert de forma més o menys rotunda. Hem passat de fer a taula un passeig més o menys agradable per una colla d'ingredients propers cuinats amb tècniques de tota la vida, a seguir obsessivament una colla de consells o prescripcions que ens fan consumir, a tots per igual, determinats productes o compostos químics que ens garanteixen -diuen- unes quantitats d'ells i unes calories globals que -diuen també- fan de nosaltres unes perfectes "màquines de viure sa". Sense adonar-nos que, també per aquest camí, estem anant a una globalització que ens acabarà fent a tots iguals. De bons o de dolents. Aquella Societat de Nacions de la Cuina que Camba pronosticava, on la forma, l'olor, el color o el sabor perdien tot protagonisme a mans de la ració de calories i el percentatge de ferro o calci, és cada cop més a prop.

Si aquest panorama poc menys que apocalíptic es fes realitat, però la transformació fos honesta, tot plegat encara seria mínimament defensable. Però quan un dia sí i l'endemà també, veiem que el benefici econòmic és el criteri bàsic de selecció dels productes que comprem per la nostra alimentació, no puc sinó alertar d'aquest tombant que ha agafat la nostra gastronomia.

El darrer exemple d'aquestes males praxis afecta la mel. Pel que han explicat alguns treballs científics, moltes de les mels que importem i es venen com a tals a la UE, són mels "enriquides". Però no en el sentit positiu d'incorporar alguna cosa que la millori. El que els estudis diuen que es fa, és afegir-li xarop de sucre, més barat, sense indicar-ho a l'etiquetatge. Vendre sucre a preu de mel.

Una manera més de desvirtuar els nostres aliments, la nostra gastronomia i, de retruc, la nostra salut. O no era i és la mel un dels productes més "naturals" i ben valorats del nostre rebost?