Tots hem començat a abandonar les verdures d'estiu i les cremes fredes que preparàvem amb elles, per substituir-les per les d'hivern i les cremes calentes i fumejants que tant ens recorden el foc a terra.

La cosa té la seva lògica. Els nostres avantpassats, inspiradors de les nostres dietes, disposaven a l'estiu de productes vegetals "actius" com ara fulles, tiges i fruits just formats per preparar els seus àpats. Per tant, era lògic que es decantessin per les amanides i, quan el producte no ho permetia per les cremes cuites però refredades per no contribuir a la sensació de calor.

Com era lògic que, encarat l'hivern, giressin la vista cap a les estructures "passives" de les plantes que romanien enterrades (arrels, bulbs, naps i similars) esperant la propera primavera, o aquelles que, crescudes a l'arbre o planta i, per tant, fruits, compartien amb ells l'espera del bon temps.

En conseqüència, és lògic que la crema de carabassó (forma primerenca de la carabassa) acabés convertida en crema de carabassa (el fruit adult i destinat a germinar la primavera següent). O que la patata, el moniato, la xirivia o el nap, veiessin arribar el seu moment de glòria, allargat gràcies a la possibilitat de conservació més o menys llarga del producte en bones condicions. Amb l'excepció d'algun producte que aprofita l'època del fred per la seva expansió (el grup de les cols amb les variants de forma "abroquilada") per convertir-se en protagonista de la cuina i el rebost. Naturalment, sempre en forma cuita tot i que no sempre reduïda a puré o crema.

Per tant, aviseu als companys de taula (sobretot als més menuts habituats aquests mesos a les amanides) que arriben temps de cremes, purés i similars. Que es poden acompanyar amb uns daus de pa torrat o uns fruits secs esmicolats. Com arriba el temps dels jerseis els abrics i els mitjons gruixuts. Que també es poden acompanyar, si cal, amb una bufanda o una gorra de llana.