Fins ara només a l'estiu, però cada cop més, la seva presència es fa notar la resta de mesos de l'any.

Arriba doncs el moment de prendre partit. Perquè, si en el cas de la síndria el repte solia tenir una única solució, en el del meló la cosa estava i està dividida entre els que el tallen per la meitat al llarg i els que ho fan de forma transversal. Sovint fent una ziga-zaga al llarg del que podríem considerar "cintura" del fruit i que el divideix en dos casquets que recorden sengles corones. Aquesta forma més o menys tradicional, però, sembla que està de capa caiguda. Per la perícia que suposa. Ho demostren els aparadors dels supermercats, plens de meitats longitudinals. Però el fet és que, aleshores, aconseguir "grills" al llarg sol demanar una certa perícia i un escapçat dels extrems, "generós". Que permeti tenir una base de suport estable en posició vertical mentre el ganivet baixa fent el "grill" després de retirades les llavors.

La síndria, en canvi, ho té tot més fàcil. En ser rodona (i massissa), el primer tall en dues meitats requereix un cert pols. Però a partir d'aquí, la cosa se simplifica en poder-la posar plana sobre la superfície del tall i tallar-la en vertical tot fent llesques. O si cal, fer-la prèviament a quarts amb un tall perpendicular de la meitat. Una operació que no té l'inconvenient de les llavors, cada cop més, absents de la polpa.

M'ensumo que és qüestió de temps que el meló acabi copiant el mètode. Buidar les llavors, posar-lo damunt el tallant amb la superfície tallada a sota, i anat fent talls més o menys gruixuts com si fos una botifarra per després retirar-ne la pell i dur-ho al plat. En el fons, els talls de meló que esperen el pernil, cabrien millor al plat que els que ara tallem al llarg i en forma de grill.

Per què m'haurà vingut al cap la màquina de tallar els pans rodons del meu forn? És una premonició?