Ja haureu deduït que m'estic referint al pebrot. Quedem-nos amb ell. A tall d'homenatge a tants segles de vida i cuina en comú.

Perquè és el que generalment incorporem a les nostres amanides, entre altres coses pel bonic contrast del vermell amb el verd de les fulles i el blanc de la ceba i els discs de rave que solen acompanyar-lo.

Però avui voldria recalcar que, justament aquest, el vermell i carnós, és el que solem escalivar durant els mesos d'estiu. A la flama o al forn, segons la nostra tradició familiar i les opcions que permetin els nostres fogons.

I és que, sovint, els problemes de digestió que pot comportar la pell, ens fan tirar enrere en el seu consum.

Per això avui us vull suggerir que treballeu per endavant. Que quan aneu al mercat, compreu un parell de quilos d'aquest fruit mexicà instal·lat a casa nostra, i en feu provisió per tota la setmana buscant la forma més nostrada de consumir-lo. Es tracta, curt i ras, de dedicar unes hores a escalivar-lo. Rentant-lo bé, untant-lo generosament amb oli i posar-lo a la graella de la barbacoa o del forn i deixar que es vagi ennegrint i embutllofant la pell mentre la polpa es cou. Després, embolicat amb paper -de diari deia la meva àvia Ramona- el deixarem refredar i estovar per facilitar el pelat que completarem amb la retirada del copoll, les llavors i les membranes blanques de l'interior.

Ja pot anar a la taula. Però com que, intencionadament, n'hem preparat més del compte, farem reserva tot posant el que ens sobri en sengles pots de vidre, compactant-lo i cobrint-lo amb una mica d'oli abans de tapar-ho i guardar-ho a la nevera per anar-ne retirant i consumint al llarg de la setmana. Que l'estiu és temps de cuina breu i plats més o menys improvisats.

Però tampoc hauríem de bandejar la versió crua. Ara que ens hem acostumat al guacamole, l'hummus i altres pures vegetals "d'anar sucant", valoreu si un pebrot vermell (o verd o groc) tallat a tires al llarg, no pot suplir o complementar els "bastonets" de pa torrat a l'hora del primer plat o l'aperitiu.