La primera, amb dues variants, la cuina personal o la cuina interposada d’un cuiner/cuinera, avui pràcticament inexistent. La segona, també amb la variant de la cuina clònica, feta de plats tradicionals, i la de la cuina creativa, on el cuiner/cuinera proposa plats nous o reinterpreta els habituals. Variants que diferenciem quan parlem de fer un menú al restaurant de la cantonada o d’anar al restaurant estrellat en una data assenyalada.

Aquestes dues variants han patit un fort sotrac amb la crisi del coronavirus. La primera per les limitacions d’aforament, servei i confinament que limiten les entrades al calaix, i la segona, a més, per les limitacions de ritual que la situació imposa i que, en part, motivaven la visita.

Per això m’atreveixo a postular una tercera via. La de la cuina interposada per etapes. Semblant a la que, fa anys, quan les millores socials obligaren a la burgesia catalana a donar un dia de festa (el dijous) a les seves cuineres i minyones, va acabar implantant la paella dels dijous. Consumida a la fonda o duta a casa.

Un canvi que donà una empenta important a un cert receptari català que permetia cuinar a l’avançada. Aquells estofats, guisats, terrines, marinats, etc... que, amb el temps, han anat apropiant-se l’etiqueta de tradicional, com si rostits, fregits i demès, no ho fossin.

Es tractaria, doncs, de potenciar allò que avui ja fa, de tant en tant, algun restaurant, quan prepara, per encàrrec, una paella el diumenge o un rostit els dies assenyalats. Sortint així de la perillosa monotonia i estandardització de la botiga de menjar preparat.

Proposar una planificació gastronòmica que permeti als restaurants mantenir el seu prestigi i alliberi als cuiners/cuineres casolans de la monòtona obligació de passar cada dia per la seva cuina.

Al temps, penseu-hi, es crearia una variant del Quilòmetre Zero més enllà de la ja consolidada dels productes. Passant per la terrina de verdures dels dilluns de Ca’n Pere o l’estofat de tonyina dels divendres a Ca la Pepita.