La comparació amb els nostres hàbits de fa 25 anys ens ho demostra. En aquell temps, la gent encara anava al mercat a comprar, buscava i triava la parada de cada producte, feia la cua que calgués, escoltava els comentaris del venedor i els dels companys de cua... En definitiva, anava a classe i aprenia, per exemple, que el congre té més espina del pixador per avall. Després, a casa seva, en la solitud de la cuina, s’enfrontava a les rodelles de peix amb la seva particular versió del suquet, sovint personalitzada amb algun ingredient secret afegit a la picada. En definitiva, experimentava tot creant la seva pròpia versió del plat tradicional.

Avui, la situació ha canviat. Cert que encara hi ha gent que es resisteix al canvi -sortosament- però si no amaguem el cap sota l’ala, hem d’acceptar que la majoria silenciosa i obedient és cada dia més gran.

La compra a distància i duta a casa, és cada dia més freqüent. Amb una tria feta a partir d’una llista a la pantalla i, per tant, des de la més estricta solitud. O després de deambular pels prestatges muts del supermercat i, sovint, més pendents del preu que del propi producte, generalment envasat. A més, incitats per les ofertes, incrementant la compra per acabar deixant envellir els productes a la nevera o al rebost.

El procés de preparació del plat -quan cal- també ha canviat. Sovint inspirat i manat ja sigui des del manual de l’aparell de cocció o des de les instruccions del prescriptor televisiu o gastronòmic que fins i tot ens dicta els minuts de cocció.

La diferència és clara. Abans compràvem en públic mentre apreníem i cuinàvem en privat, quan seguíem aprenent. Ara comprem des de la solitud i cuinem cada cop més en comunitat, penjant les fotos dels nostres plats o els comentaris que hem llegit en qualsevol revista. Cert que estalviem temps i esforç però, diguem-ho clar- a canvi d’obeir allò que ens manen o d’imitar el que descobrim. Sense aportar-hi, generalment, el nostre esperit creatiu. La nostra capacitat de reflexió i modificació.