Encara recordo una mena de navalla “multiusos” que em va regalar la meva mare en els meus temps excursionistes, que incorporava al ganivet i l’obridor, una cullera i una forquilla. Encaixat de manera que cabia dins la carmanyola un cop buidada i embrutada durant l’àpat. De fet, m’acabo d’adonar que el concepte “multiusos” de l’artefacte valdria indistintament per fer referència a les diferents funcions que desenvolupava o als usos successius que, rentat després de cada menjada, permetia.

Faig aquesta reflexió perquè, si cada cop treballem més a casa, això suposarà també menjar-hi. I la temptació del plat preparat trucant a la porta amb capsa i coberts d’un sòl ús incorporats, serà cada cop major, amb tot el que això pot acabar suposant pel medi ambient. I consti que l’alerta la faig tant pel consumidor com pel productor. Pel que obre la porta i pel que truca al timbre.

Però, en descàrrec del primer, haig de confessar que ja he vist algun client de restaurant per emportar, que es presenta al taulell amb el seu propi envàs, naturalment de més d’un ús, i que demana que li posin el dinar allà. Per contra, encara no he vist cap oferta de fer un descompte, ni que siguin deu cèntims, al comprador que porti el seu envàs i, si és el cas, renunciï als coberts de plàstic. O juguem tots o llencem les cartes. Que està molt bé ser un corcó que no para de reivindicar el reciclatge com a forma de perjudicar menys el planeta, però tots sabem qui era el capità Aranya. Aquell que, segons diu la tradició popular animava a la gent a fer coses dient allò de “Preparem-nos i aneu-hi”.

Que curiós!. Mai m’hauria imaginat que un dia reivindicaria el plat de ceràmica i la forquilla d’alpaca com elements ecològics d’un procés d’alimentació humana més sostenible. Jo que, quan em tocava rentar els plats, remugava mitja hora.