Perquè, tot i ser en origen uns fruits destinats a l'apartat de postres, i malgrat l'ambigüitat de l'alvocat, han acabat entrant amb força a l'apartat de les verdures, especialment pel seu ús a les amanides i similars.

Diu la dita que sobre gustos no hi ha res a dir. Que tothom baixa les escales com vol. Jo mateix sóc, des de fa relativament poc, un afeccionat confés de l'entrant d'alvocat just regat amb oli i mel degudament batuts i convertits en amaniment.

I és que, de la mà dels cuiners batejats com a creatius, l'amanida ha passat de ser una barreja de productes bàsicament vegetals (l'enciam, ceba i tomàquet dels nostres avis) regats amb una barreja bàsica d'oli i vinagre, a ser una simfonia de vegetals amanida amb una barreja d'aromes, sabors i textures que sembla voler ser, més que un plat, un inventari. I clar, això implica incorporar-hi components nous i, generalment, vinguts d'altres terres i cultures. O substituir alguns dels tradicionals com les panses, per uns daus de fruita més o menys exòtica. Tot sigui pel bé de la cuina i el plaer dels comensals.

Però els tres fruits tenen en comú un problema. Acostumats al clima tropical, càlid i humit, dels seus ecosistemes d'origen, el seu conreu i creixement a les nostres latituds, fresques i seques, requereix un consum d'aigua important i que ja comença a presentar problemes ecològics similars als que en el seu moment van generar els camps de golf. La sobreexplotació dels aqüífers.

S'acosta, doncs, el moment de fer la pregunta del milió. Cal regular, d'una manera o altra, les pràctiques agrícoles en funció, no només del que demana el mercat, sinó també d'allò que la regió permet? Hauríem de tenir un mapa d'usos permesos com tenim en altres àmbits?

I el moment de dir a pagesos, distribuïdors, cuiners i consumidors allò de: "Alguna pregunta més?"