El "mercat" variable de l'hort i la cort casolans obligava a apreciar o suportar els productes de temporada, canviant de favorits segons el moment de l'any.

Però ens férem urbans. I amb aquesta transformació, la nostra tria es veié reduïda, limitada als productes més abundants que arribaven a les viles, mentre la resta no passava de la ruralia.

Paral·lelament a aquesta urbanització i la tria que el transport permetia, es va anar instal·lant entre nosaltres el fenomen de la moda, atribuint als diversos productes un valor, bàsicament econòmic, que els feia més o menys preuats entre la població. I, com en una borsa culinària, mentre el preu del marisc es disparava, el dels menuts queia en picat. Tot plegat -reconeguem-ho- potenciat per la prescripció d'uns teòrics experts que ordenaven els productes en una llista que anava de l'excelsitud de la tòfona a la vulgaritat de la bleda, passant per la neutralitat de la patata o l'arròs.

Avui -goso dir que per desgràcia nostra- aquella situació s'ha complicat amb l'aparició de la publicitat i la dietètica. Components del nostre entorn que volen uniformitzar-nos per garantir-se major rendiment econòmic. La nostra tirada o rebuig cap a determinat plat o producte, estan essent mediatitzades. Per uns actors que, en un anunci, posen cara d'orgasme mentre queixalen un cert producte o preparat. Per uns estudis pretesament rigorosos i fiables que ens arriben a recomanar una llet NATURAL sense lactosa, provinent -pel que sembla- d'una vaca mutant o una màquina que l'extreu sense alterar la seva "naturalitat".

I nosaltres, fràgils i manipulables com som, acabem combregant amb aquestes afirmacions o explicacions. Convertint el menjar un plat de coliflor bullida en una penitència pel nostre mal cap. I devorar una pizza industrial o un bombó de xocolata en un premi o un cant a la llibertat. Quines contradiccions, no?