Més o menys llunyà. I que, per tant, el procés de transport del producte fresc té cada cop més responsabilitat en el seu estat final i en la seva evolució un cop arriba al nostre rebost o nevera.

Curiosament, fa poc, havia llegit que la tecnologia de control està començant a entrar en aquest camp. En concret, que una empresa alemanya fabrica uns "gadgets" capaços de recollir informacions tan valuoses per aquest procés com són la temperatura i els cops, ocasionals o continus en forma de vibració que la fruita o verdura pateixen durant el seu darrer viatge.

El "gadget" en qüestió, és inserit en un motlle de plàstic rígid que reprodueix la forma de la verdura o fruita que es transporta, i diposita, com una peça més, en una de les caixes que el camió o vagó de tren carrega. D'aquesta manera, en arribar a la destinació, es pot buscar el motlle, retirar-ne el gadget i, connectant-lo a l'ordinador de torn, saber si el viatge ha estat plàcid i fresc o si aquella partida cal liquidar-la aviat perquè les informacions mostren que ha patit més calor del que calia o aquells cops i sotracs que no hauria d'haver tingut i, per tant, que hi ha més risc que es faci malbé a l'estanteria del supermercat i acabi incrementant el capítol de pèrdues.

Em pregunto si algun dia, com ja passa amb determinats productes alimentaris processats, aquesta informació serà de domini públic. I quan unes peres o unes endívies se'ns ofereixin més bé de preu, podrem agafar-les tranquil·lament, sense sortir de la botiga amb la recança que molts sentim -possiblement injustificada- que ens estan aixecant la camisa tot oferint-nos un producte de menys qualitat o que ha estat maltractat o poc cuidat.

Perquè després, quan a l'hora de berenar partim una pera i veiem que està "lloca" o a l'hora de dinar preparem les endívies i veiem que hi ha més tronxo que fulles, anem incrementant la tendència a recórrer al plat precuinat i a abandonar el producte fresc que tants beneficis ens aporta... quan és bo i està en condicions òptimes de consum, naturalment.