Els tomàquets, qui sap si pel seu color cridaner, tenen apartat propi - i destacat - en alguns hipermercats i botigues de queviures. No n'hi ha per menys. Cor de bou, Cherry, Pera, Pebrot, Raf, Monterosa, Kumato, Moruno, de penjar o en branca són algunes de les varietats que podrem trobar costat per costat.

Cal suposar que cadascuna d'elles té un objectiu. Que ha estat pensada i conreada per facilitar alguna presentació o preparació. Jo, haig de reconèixer que preparo el tomàquet pera i el pebrot - el més llarg i punxegut - tallant-lo a rodelles més o menys fines (com si fos una barra de pa) i posant un filet d'anxova damunt de cada rodella quan vull fer un aperitiu. I que quan vull incorporar daus menuts de tomàquet a una amanida de llegum, no trio mai un cor de bou pel problema de les llavors.

Haig de reconèixer que alguns dels supermercats que visito - com fan amb altres coses com les patates - han començat a orientar al client amb frases com "ideal per farcir" o "especial pel gaspatxo" incorporades al rètol del preu. Però potser caldria complementar aquest comentari amb una mica més d'informació. De cara al client despistat o poc cuinetes i perquè pugui triar la seva opció i desenvolupar aquell instint cuiner que, poc o molt, tots tenim amagat.

Però no em puc estar de pensar que les nostres mares només tenien al rebost dues varietats de tomàquet. El de cuinar i el de sucar o tomacó. I que el primer igual servia per ser amanit, farcit amb carn de porc o ratllat per fer la salsa dels macarrons. I, que jo recordi, sense que ningú de la taula hi fes escarafalls. I em pregunto si, com deia el meu avi sabater, no "l'estarem agafant amb paper de fumar" amb tanta especialització i diferenciació de varietats, tonalitats i noms que recorda més a l'"embolica que fa fort" que al "cada cosa té el seu lloc". Perquè la meva nevera, sincerament, segueix el camí de convertir-se en un expositor.