Se sienten, c...

Ho va dir el tinent coronel Tejero quan va entrar a l’hemicicle del Congreso de Diputados de Madrid la tarda del 23 de febrer del 1981, per anunciar a ses senyories que una autoritat competent -evidentment militar- arribaria en poca estona per donar-los instruccions sobre el que haurien de fer per salvar Espanya del desgavell on l’estaven duent el separatisme i el terrorisme.   

Però finalment, pel que han explicat historiadors i periodistes, quan va arribar el general Armada, fou el propi Tejero, descontent amb les explicacions i respostes del “elefant blanc”, qui li va prohibir l’accés a l’hemicicle, avortant així el cop d’estat, si més no en els aspectes formals.

Ho he recordat arran del posicionament que acaba de fer el President de la Generalitat de Catalunya respecte de la taula de negociació amb el govern de Madrid, afirmant que els catalans no s’aixecaran de la mesa encara que a Madrid canviï el govern i, per tant, l’interlocutor passi a ser la coalició PP-VOX o el partit de Nuñez Feijoo. Dues situacions que, al meu entendre, exigirien que el President Aragonès fes seva la frase de Tejero. Perquè, com a mínim fins a dia d’avui, ni una ni l’altra opció han mostrat el més mínim entusiasme per aquesta via de diàleg que, pel que sembla i es diu, hauria de resoldre el problema endèmic del separatisme català. Però m’ensumo que el President de Catalunya, després del període de suport extern al PSOE, cada cop veu més possible reeditar aquella coalició no formalitzada que va permetre a Catalunya en temps de Jordi Pujol, remenar un percentatge prou important de cireres com per no posar-se vermell en parlar-ne. Amb l’avantatge respecte aquells temps de CiU, de tenir al davant un partit catalanista de dretes en hores baixes i que, de Junts, qui sap si només té el nom i les ganes de seure al Parlament, i un PSC -si és que encara existeix més enllà de les targetes- que tampoc passa pel seu millor moment tot i els papers de lluïment de Miquel Iceta i Meritxell Batet a les instàncies madrilenyes.

De totes maneres, al meu entendre, el problema rau en la lluita pel poder que s’intueix a Madrid tan bon punt s’acabin les vacances. La situació d’equilibri precari -o si voleu empat tècnic- dels dos grans partits i la seva dependència dels grups afins, fan que cap dels dos tingui prou nassos com per explicitar la seva postura, temorosos com estan de tot el que els pugui suposar pèrdua o transvasament de vots. Ni el PP ho té fàcil per justificar la incorporació d’elements de VOX en un futur govern, ni el PSOE per abonar un nou govern de coalició amb Podemos vist el desori d’aquests darrers mesos. La bandera de la discrepància ordenada i raonable ja no convenç a ningú. I a dia d’avui, el suport o la tolerància de ERC probablement sigui un element més negatiu que positiu en al balanç global. Potser per això, tots dos en fugen com un gat de l’aigua calenta, tot i recórrer als eufemismes i sofismes ambivalents per mantenir vigent com més temps millor la situació d’ambigüitat.

Potser per això m’ha vingut al cap la imatge inicial. Com podria haver estat la de la parella d’enamorats que fa temps que surten junts i on el noi no acaba de fer el pas de demanar matrimoni a la noia i és finalment ella la que, agafant el brau per les banyes, li deixa anar un: “Bé, escolta, encarem d’una vegada el tema. Et vols casar amb mi?”. Un “caixa o faixa” que tanca el festeig definitivament i que actualment es sol fer en un vídeo de Tik Tok penjat a les xarxes, en una cita al “First Dates” o en un programa de “Déjate querer”. Exposant-se a la vergonya pública d’un refús però sabent que, si la resposta és un sí, tens milers de testimonis als que pots recórrer en cas d’una falsa acceptació per part de l’altre.

El problema està en les persones a les quals convides a seure a la taula. Com que son importants i poderoses, tendeixes a la via de l’afalac que els hi permet fer-se el “ronsa”, dir les coses a mitges o sortir pel tangent. Tan fàcil com seria mirar-los als ulls, posar cara seriosa i, sense cridar, enviar-los un sec i contundent: “se sienten, c...”