Al capdavall, tot és un acudit

Aquesta cita té la paternitat d‘en Charles Chaplin (Xarlot). Justament el dia de Nadal, s‘escau el 45è aniversari del seu adeu. Li tinc una gran estima. Al seu voltant, m‘emociona fer una confessió: jo acabava la carrera de periodisme mig any més tard del seu òbit. Aleshores, ja feia gairebé tres anys que treballava al sector de les caixes d‘estalvi... I la meva gran il·lusió era poder bescanviar les finances per la comunicació (premsa, ràdio o TV). Malgrat intentar-ho, no me‘n vaig arribar a sortir.

Això sí, vaig convenir que li devia un bon reportatge. Profund i ben sentit. Un cop bastit, volia veure‘l publicat on fos. Sobretot, per a esbombar la fondària del seu missatge i la vàlua de la seva obra. El destinatari fou el diari local de la ciutat que em va veure néixer, on deuria caure al “calaix dels mals endreços”. 9 anys després -oh, sorpresa!- vaig tenir la sorpresa que veiés la llum, ajustant el contingut a la dècada de la seva mort. Potser el cap de redacció va tenir algun remordiment. Més val així!

En Xarlot havia marxat com un home menudet, senzill i estimat de tothom. De puntetes i silentment: “Jo no he estat altra cosa que això: un pallasso. No em tracteu mai, doncs, de filòsof o escriptor”. El més petit rodamon, el creador més intel·ligent de la història del cinema. Tot plegat, amb la rèmora d‘haver quedat orfe de pare als 5 anys i que la mare s‘hagués d‘ingressar en un psiquiàtric. Una vida, doncs, marcada per la creu, les calamitats i l‘angúnia. Per contra, ell traspuava alegria, somriure i riallades.

Jo crec que ell fou el primer gran mite del cinema. Ho mantinc perquè som davant del primer gran humanista d‘aquest entorn. Es dedicà a llençar acusacions contra els prejudicis i la intolerància que fan del tot impossible la convivència humana.

Les seves pel·lícules aboquen un immens realisme psicològic, farcit amb els “ganxos” i les cabrioles d‘uns efectes còmics que encisaven la gent. Idea i imatge formen un tot compacte, essent el llenguatge un element purament circumstancial. Sempre amb el rerefons d ‘un riure revestit de tendresa, sentimentalisme, emoció i ganes de canviar l‘entorn social. En el fons, un gran sociòleg!

Sovint, m‘adono que tal vegada sóc un pèl idealista. Més d‘un creurà que toco poc dempeus a terra. No ho sé ben bé, tot i que no penso pas canviar. Amb referents com el d‘en Xarlot, seguiré lluitant per un món millor... per a tots. No tan sols per a uns pocs. En el fons, com volia ell: el més entranyable dels pallassos. Un cop dit això, bones festes a tothom!