Hong kong by Nigth

Amb Hong Kong by Nicgt (Témenos edicions), Salvador Pané Vidal (Barcelona, 1980), doctor en químiques, investigador a la ETH Zurich, Suïssa, en el camp de la nanorobòtica biomèdica, pianista i compositor amb diversos CD en el seu currículum musical, va obtenir el XXVIIè. Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell.

Al seu pròleg, escriu Jaume C. Pons Alorda: «Hong Kong by Nicgt, de Salvador Pané, és un poemari psicogeogràfic». Ben cert per com en la composició d’aquests poemes l’autor pren com a inspiració les geografies rurals i, sobretot urbanes, de la ciutat i entorns de Hong Kong, per desvelar les emocions i els pensaments que li provoquen ja siguin alts edificis o llums de neó, ja siguin mercats o aires condicionats a la vista, ja siguin les deïtats que encara regnen en temples i monestirs. I és així com en la manifestació poètica d’aquests espais ‘altres’ que han germinat a l’interior del poeta, els lectors ens podem llegir: és en el mirall que tenim l’oportunitat de veure’ns amb més perspectiva i profunditat. L’altre i el mirall, o el mirall que és sempre l’altre.

Un viatge pot constituir una revelació. No és pas que el viatger Salvador Pané no hagi pelegrinat a altres indrets: és el xoc sensible i cultural, en aquest cas amb l’alteritat xinesa en aquesta zona fins fa poc lliure del Tità Vermell que la vol engolir: la història, la tradició, l’imaginari col·lectiu, el paisatge, la cultura, la llengua, la gent, allò que l’ha exaltat, meravellat, en cadascun dels passos que el poeta ha donat en aquest viatge esdevingut fundacional i prodigiós.

Acostuma a ser així, entre Occident i Orient, tot i la globalització que dilueix i uniformitza la personalitat de pobles i nacions. Els uns som per als altres encara gent exòtica, gent estranya encara, ben visible en l’escriptura dels versos musicals, ben escandits i amb sensibilitat pel llenguatge de Hong Kong by Nicht, metàfora del que hi és de nit i de dia, hi és a totes hores, però que en la nit –en el que encara no se sap- s’ofereix per a ser mostrat a l’ànima desperta en atenta contemplació com la del Buda, revelant l’essencial, aquí en contrast: «Enmig del brogit, els sacerdots preguen/ i condemnen al foc el rei de les ànimes/ per alliberar-les de l’obstinació i la rancúnia.// Sona el mòbil mentre observo les flames». I els lectors ‘veiem’ l’escena, en rebem l’impacte emocional que s’arrodoneix amb el so impertinent del mòbil (el present que interromp) i la contemplació de les flames en el foc que, cremant-les, ha de purificar ràbies i misèries humanes.

D’un viatge-revelació se’n torna més savi. La saviesa és alguna cosa més que il·lustració. I és en base a aquesta saviesa adquirida per il·luminació de l’intel·lecte espiritual que el poeta pot escriure a propòsit de la visita al monestir de Chi Lin: «Transcendeixo l’asfalt de la ciutat/ en aquest jardí de les virtuts,/ i el camí m’empeny a l’estany del lotus.// Brolla la puresa de la ment, la parla i el cos.// M’abandono com el pol·len que s’enlaira/ a la compassió, a la saviesa, a la destresa».

En la travessa del mirall, Salvador Pané ha entrat en l’univers de l’ànima xinesa tradicional que, per dir-ho de manera molt sintètica, es fonamenta en aquesta metàfora: «Tots els rius de la Xina flueixen cap a l’Est, cap a Orient: el lloc on neix el sol, on l’aurora inicia el seu moviment cap a la llum». La Xina ja és, geogràficament, a l’Orient. Però l’Orient no és només un lloc sinó una manera de ser al món, tant si un és creient com si no ho és, mentre sàpiga reconèixer, i parlar, amb les ànimes del blat, o el que és en l’origen: l’ànima, l’esperit de les coses: «On sou, ànimes del blat? On sou?/ Escapeu de les cúspides d’acer,/ i abraceu de nou l’arrossar i el plataner./ Torneu allà on la brúixola ignora el nord». És a dir: escapeu de la tirania del temps per ser, per fluir en el temps.