La normalitat ens hauria de fer por

Cada dia que passa assimilem coses que potser no haurien de ser normals, però de mica en mica s’hi van tornant. Això és una cosa que ens hauria de preocupar. Un dels fets és que un col·lectiu important de joves que van a l’institut o a la universitat ja tenen el consum de porrets com un a cosa totalment normal i tolerada. Abans hi havia moments al llarg de l’any que es veia una certa pràctica, però ara aquest element d’elaboració pròpia ja forma part de les nostres rutines i ningú hi pot fer res per trencar aquest hàbit establert en el nostre dia a dia.

Un altre de les normalitzacions que ens hauria de preocupar perquè fa que moltes persones es preguntin perquè són tan burros de seguir el sistema tradicional. Aquest és l’ocupació de pisos. Realment ja ho tenim assumit com una cosa tan habitual que no ens escandalitza. Llavors els que estan pagant lloguer o hipoteca acaben creient que no cal complicar-se tant la vida pagant cada mes religiosament al banc per una cosa que al cap de 40 anys potser anirà a nom teu si ho pots acabar pagant. 100 euros i pots escollir en el mercat alternatiu i bones ofertes en els subministraments.

Un altre de les històries que tenim ja més que assumides és l’ús que fem de la xarxa per aconseguir material audiovisual per als nostres televisors, reproductors de mp3 i el que faci falta. Evidentment encara hi ha gent que no sé perquè va al cinema potser perquè ho pot veure en pantalla gran, però la resta és molt fàcil d’aconseguir i d’una forma totalment gratuïta. Evidentment això funciona perquè les grans empreses telefòniques treuen partit a tot aquesta xarxa de pirateig d’una manera indirecta.

Un altre element són això de colar-se gratuïtament en els trens. Evidentment, al final moltes persones que compraven el bitllet religiosament acaben practicant aquest esport que si algun dia t’enxampen doncs pagues els diners i encara hi pots tenir beneficis perquè en rodalies hi ha menys revisors que cabines telefòniques a la via pública.

El nostre dia a dia està canviant a ritme de microones. Això que un diumenge d’estiu en un poble costaner la gent anava a la platja ja ha passat a la història. Avui en dia molts són els que aprofiten aquestes hores del vermut per anar de compres en alguna gran superfície i poder comprar per tota la setmana. Fa anys només hi havia una botiga al Vendrell que ja feia un mena de servei 365 dies a l’any, però els preus eren una mica més cars que la resta d’establiments, però evidentment tot tenia un preu.

La normalitat afecta a llocs tant sensibles com aquestes feines de 6 mesos i al carrer que és el que es porta. Trobar una feina fixa amb un salari de més de 1.000 euros és una cosa que costa bastant. Llavors l’empresa pública ha volgut fer el paper de gran salvadora de la situació actual i el que fa són contractes amb joves de 6 mesos i després al carrer. En la immensa majoria dels casos cap d’aquest contractat tornarà al mateix lloc i seguirà buscant aquestes ofertes de sis mesos amb l’excusa d’agafar experiència per una feina. Una gran mentida, t’hi pots tirar 10 anys agafant practica per acabar de caixer en un gran supermercat que cada dia és el somni de moltes persones perquè les alternatives no són gaires positives.

Aquest és la nostra realitat que tenim a casa nostra. Ens estem acostumats a moltes coses que no acaben de ser normals de tot o potser si que ho són, però l’herència dels anys anteriors pesa massa perquè les acabem d’assimilar d’una manera raonable. Llavors estem en aquesta època de transició que potser en els propers anys s’acabarà regularitzant i ja ningú serà tan burro de pagar el pis d’un lloguer i podrà fumar un mai entre classe i classe mentre el professor canvia d’aula. Petites històries que estan entrant en la nostra rutina i nosaltres estem aquí mirant com tot això està evolucionant i la cosa es va assimilant i al final el de tota la vida passarà a ser un anacrònic perquè serà tan burro de comprar un bitllet del Vendrell a Sants en tren quan ja pocs practiquen aquesta obra social.