La llengua catalana, un problema

Tenim un problema molt seriós amb la llengua catalana. No amb la llengua, que de parlar tots parlem amb la llengua que tinguem ben apresa, o no, perquè les llengües no es parlen sempre bé a causa de deficiències culturals. El problema, aquí, a casa seva, a Catalunya, és amb la llengua catalana. Una llengua que prou se n’ha preocupat, l’estat espanyol, de marginar-la, de regionalitzar-la, de reduir-la i prendre-li el prestigi i la dignitat, de situar-la de forma subalterna, i, més encara: de criminalitzar-la.

Sensible a aquesta ofensiva cada dia menys dissimulada en mans d’un espanyolisme radical, i també d’un espanyolisme difús en contra de tot el que sigui el català i la seva cultura i que causa el mateix mal, és per aquest motiu que a principis de l’any 2019 vaig començar a escriure un llibre que no em pensava pas que mai hagués d’escriure: La meva llengua, la meva vida (Voliana Edicions, 2020).

En aquest assaig, juntament al pensament crític sobre el tema de la llengua catalana històricament i políticament perseguida amb totes les formes possibles, des de les més cruels fins a les més subtils, hi he intercalat testimonis, experiències personals per dir: això ha passat, llegiu-ho, recordeu-ho. Perquè negar la realitat està a l’ordre del dia. Hi ha el perill cert que algú digui que a mi ningú mai no m’ha negat per qüestió de llengua. I, sí, se m’ha negat integralment com si algú m’hagués dit, posem per cas, i produiria escàndol, mira que ets negra! Així, doncs, explico amb totes les lletres un fet que no va passar pas a l’època de la dictadura, com en els episodis on explico els fets denigrants que van patir la meva mare i el meu germà, sinó que va esdevenir-se en plena democràcia. Mai no hauria sentit la necessitat de reivindicar ni la meva llengua ni la cultura que expressa si no m’hagués sentit mal tractada per ser-ne transportadora com és el més natural en qualsevol cultura. Qui em va dir, i poso un altre exemple de discriminació ben punyent, ets jueva, va ser un antisemita. Qui em va negar el pa i la sal, doncs, era un anticatalà visceral, tot i que se les donava d’intel·lectual i ho era, per això el fet és encara més greu.

Com en el cas de les dones mal tractades quan desperten a la realitat, no ha de fer por dir la veritat i mantenir-s’hi ferm per més mal compresa que sigui, ja que sempre hi ha algú disposat a dir una mentida que substitueixi la veritat. Ho hem comprovat, i aquest és un exemple polític descarat, amb la farsa del judici en contra dels presos polítics catalans. És per fraternitat humana que hem de ser al costat dels qui pateixen injustícia encara que no participem de les seves mateixes idees polítiques. La justícia o és justícia o no ho és.

Afirmem, doncs, que aquí tenim un problema seriós amb la llengua catalana. No repetiré en aquesta reflexió els arguments que exposo a La meva llengua, la meva vida. Només diré que, un any després de l’escriptura d’aquest assaig testimonial, el problema és encara més greu. I no només perquè el català ja sigui la llengua menys parlada i compresa al seu propi territori sinó perquè la seva substitució no només és fomentada per qui hi té interès, l’estat espanyol castellanocèntric, sinó tolerada pels tanta gent que defensa totes les causes del món que clamen al cel menys la causa de la llengua catalana, com si no anés amb ells. Es branda bandera en defensa de la negritud, de les diferències sexuals, de les catàstrofes ecològiques, de les diferències de classe, i així ha de ser per justícia, per humanitat i per respecte a les diferències, però no es defensa la llengua catalana, un patrimoni cultural que, diguem-ho alt, no és exclusiu dels catalanoparlants sinó que és també el patrimoni de tothom qui hagi nascut o visqui a Catalunya, parli la llengua que parli i tingui la cultura d’origen que tingui. Hem de preguntar-nos per què aquest patrimoni no es defensa com es defensen les causes del feminisme, i només és un altre exemple per entendre la seva necessitat. Quan la llengua catalana sigui al lloc que li correspon no li caldrà ser defensada.

Aquests dies hi ha un gran enrenou amb la programació d’una sèrie a TV3, la televisió catalana en la qual el castellà és, tanmateix com al carrer, sí, una llengua molt ben representada. Reflecteix la realitat sense discussió i aquest és l’argument dels qui ho defensen. Però cal dir, i d’aquí ve la polèmica, que la televisió catalana té una tasca fundacional: mostrar la realitat a través de la llengua catalana i fomentar el coneixement d’aquesta llengua que, cal insistir, és la pròpia de Catalunya encara que a Catalunya, com arreu del món, es parlin moltes llengües. Si no compleix amb aquesta tasca, que la TV3 deixi de ser una televisió catalana i es converteixi en una televisió general on totes les llengües, totes les que es parlen a Catalunya, hi siguin ben representades, i ja ens espavilarem per entendre-les. Ara bé, qui vulgui aprendre el català a través d’aquest mitjà, ja que és una bona eina per als nouvinguts que es volen incorporar activament a la societat on han decidit instal·lar-se, aquesta televisió general, i de les quals anem sobrats, amb tants canals disponibles, no li sigui de cap utilitat.  

Que hàgim d’estar cada cinc minuts de la nostra vida defensant la llengua catalana per terra, mar i aire és molt cansat i per això tanta gent, tanta, dimiteix. És el que es vol des de l’estat centralista fa tres-cents anys, i la xifra no és una metàfora sinó que són tres-cents anys de negar als catalanoparlants un dret fonamental. Aquesta pràctica de l’espanyolisme radical, dins i fora de Catalunya, hauria de ser punida pel tribunal dels Drets Humans.

Cal preguntar-se com és que una causa tan clara com és la defensa de la llengua catalana a casa seva, llengua que es vol arraconar fins que es converteixi en una llengua residual, només útil ‘en la intimitat’, no té qui la defensi llevat dels maleïts catalans que encara no ens hem rendit. El que és el més natural i ètic de fer, defensar la llengua catalana, és mal vist en casa pròpia, una incongruència. El problema de la llengua catalana, doncs, no només demana una reflexió antropològica en profunditat sinó una resposta d’índole moral. No podem plorar només quan s’assassina un negre, i és el que en consciència hem de fer perquè és inhumà, i no plorar quan, ja sigui a destralades o a dosis homeopàtiques, s’assassina la llengua catalana, o el que és el mateix: es mata en els seus parlants a poc a poc.

Si la llengua no és manté viva és una llengua morta. Cal posar aquesta realitat davant dels ulls perquè sinó no es veu, i tot i així, ja veieu què passa amb la Covid-19. Hi ha gent que es creu invulnerable i no hi ha ningú invulnerable. Viure amb consciència és estar atent i curar l’existència. De la mateixa manera, la llengua catalana en perill reclama atenció, cura i, en l’actualitat, defensa, ja que, estant en inferioritat de condicions, pateix discriminació. Veure un gest de solidaritat a favor de la llengua catalana per part dels set milions i mig que som a Catalunya, seria espectacular. Espero el dia.