Oblit? Premeditació? Composició artística?…

Tant ben posades, senyal d’ordre, tot i que no es corresponen a la posició natural dels peus. No hi ha dubte que han estat deixades amb la màxima cura.

No llençades, ni superposades sinó una al costat de l’altra.

I què se’n ha fet del o de la que les calçava?

S’ha dissolt pel clor acumulat de les piscines?

Ha estat abduït per un artefacte interestel·lar i han deixat les xancletes com testimoni de que hi havia un humà?

Anava “torrat” i abans d’entrar al portal de casa se les va treure per no fer soroll i les va deixar oblidades?

Són ja uns objectes a llençar a les escombraries? Si fos això potser les haguessin deixat dintre del contenidor (que seria d’agrair que posar la merda dintre és el que toca, que la cosa fa pena ja i veure tanta merda fora cansa).

Preguntes sense resposta. Però no deixarem de sentir inquietud perquè hi ha una sensació d’abandó de manera ordenada que no sembla natural.

Podem especular sobre les raons i motius i potser ens fa fer cabòries quan el més senzill és pensar que al seu propietari/a ja no li acabaven d’agradar -el color és una mica cridaner, però groc eh!- i les va deixar en un lloc de pas esperant potser que algú els donés una segona oportunitat, perquè es troben en un relatiu bon estat i, la veritat, no està el panorama per anar llençant coses encara útils.

També hi la possibilitat de que s’hagi acabat pel seu propietari o propietària la temporada de platja i siguin més una nosa, un objecte més a entaforar en algun racó impossible d’armari amb els artefactes que ens acompanyen a la platja. Avui com que hi ha qui tira de beta sense gaires problemes doncs li resulta més còmode deixar-les i l’any que ve ja en comprarem unes altres.

I si fos una qüestió d’higiene? La xancleta és un calçat ben definit ja que quan parlem de xancleta (xancla sembla que no és prou correcte) ens referim a la sabatilla, formada per la sola i una sola empenya en forma de tira. Aquestes de la foto són una mica més elaborades. El fonamental és que o tinguin taló i es portin posades de “retaló” i els dits surtin pel seu davant.

I ja es sabut i conegut que usar-les és propi d’espais amb aigua ja sigui a la platja, ja sigui a al piscina, als gorgs del rius... però també té els seus inconvenients i així porta-les massa temps pot fer mal a la planta dels peus i també pot acabar essent un focus d’infecció de fongs. No vegis la quantitat d’informació que es pot trobar d’unes senzilles sabatilles que es porten des de que la humanitat és va disposar a no tocar directament el terra amb els peus i es van inventar aquesta aportació per la comoditat i la seguretat de l’espècie humana.

Més enllà de l’ús que fem de les xancletes en espais d’aigües com piscines o altres les assimilem clarament a l’estiu, a les vacances, a una vestimenta informal. A l’estiu, per estar a la fresca, als banys de les platges i potser el fet de deixar-les al mig del carrer no deixa de ser una adéu a totes les activitats estiuenques, es com tancar el cicle vacacional, com preparar-se per una tardor que ja s’albira.. En fi, en l’acte de l’abandó, de deixar-les ordenades en mig del carrer és reconèixer i acceptar que a partir d’ara els ritmes quotidians canviaran. El temps lent que no vol dir inactiu d’estiu i xancletes començarà a ser record, memòria i el calçat que ens posarem als peus en seran un exemple amb mitjons i sabates com segur que correspon a molta gent que va a la feina. Anar-hi amb xancletes potser no seria ben vist tot i que amb això del teletreball tot ha canviat força.

Molta especulació, i menjades de coco i potser no deixà de ser una al·legoria artística (cada cop hi ha més artistes) que ens ve a dir que sempre, sempre estiu i hivern, faci fred o calor (onades incloses), plogui o nevi, sempre, diem, tocant de peus a terra. És la millor manera des del realisme d’afrontar les coses.