La divisió entre Meloni i Le Pen debilita les opcions de la ultradreta de superar als socialistes a l'Eurocambra

L'extrema dreta aspira a ser tercera força a l’Eurocambra aprofitant l'auge del partit de Giorgia Meloni a Itàlia i el repunt de Marine Le Pen a França, però podria fer un sorpasso als socialdemòcrates si els grups polítics ultres anessin plegats a les eleccions, segons apunten les enquestes. Els sondejos auguren la pujada de Germans d'Itàlia i Rassemblement National, però Identitat i Democràcia, on hi ha Le Pen, i els Conservadors i Reformistes, on milita Meloni, competeixen per separat i, per tant, quedarien per darrere dels socialdemòcrates, ara segona força. A menys de dues setmanes pel 9-J, l'expulsió d'Alternativa per Alemanya de l'ID també pot complicar la seva aritmètica parlamentària, malgrat els bons pronòstics de les enquestes.

En una entrevista a l'ACN, Sergi Pardos-Prado, professor de Política Comparada de la Universitat de Glasgow, recorda que els grups d'extrema dreta són més proclius a "dividir-se entre ells" perquè són molt heterogenis i això els hi ha impedit fins ara formar "un front comú" a Brussel·les.

Intents de recosir el bloc ultra

Marine Le Pen i Matteo Salvini van trencar la setmana passada amb Alternativa per a Alemanya (AfD) al Parlament Europeu, on fins ara formen part del mateix grup, Identitat i Democràcia (ID), per les polèmiques declaracions del seu candidat Maximilian Krah en què apuntava que no es pot titllar "automàticament de delinqüents" a tothom qui va formar part de les SS. Posteriorment, Krah va dimitir.

"És l'hora d'unir-se. No podem perdre una oportunitat com aquesta", demanava Le Pen el diumenge en declaracions al 'Corriere della Sera'. A part d'aquestes disputes internes, l'espai a la dreta del Partit Popular Europeu concorre a les eleccions europees en dos grups separats, l'ECR de Meloni i l'ID de Le Pen.

L'actual cap de l'executiu comunitari i candidata dels populars a la reelecció, Ursula von der Leyen, no ha tancat la porta a treballar amb partits com el de Meloni, però es distancia més de figures com Le Pen.

Panorama de partits d'extrema dreta

Actualment, hi ha dos grans grups d'extrema dreta a l'Eurocambra: els Conservadors i Reformistes Europeus (ECR, per les seves sigles en anglès) i d'Identitat i Democràcia (ID). Vox, Germans d'Itàlia i l'antieuropeista Llei i Justícia de Polònia estan a l'ECR. En canvi, ID agrupa partits com Rassemblement National i el Partit de la Llibertat de l'holandès Geert Wilders. I fins fa poc també l'AfD.

Sense un grup parlamentari propi, però també en aquest espai d'extrema dreta, el Fidesz del líder hongarès Viktor Orbán confia obtenir una desena d'eurodiputats i apuntalar el bloc ultra.

"Tots són extrema dreta", aclareix Pardos-Prado. L'expert reconeix que hi ha "un magma d'extrema dreta antiimmigració que costa distingir perquè és una família de partits "molt heterogènia ideològicament". Tots són "antisistema i antiimmigració", però socioeconòmicament discrepen, explica. Per exemple, Vox representa una extrema dreta clàssica econòmicament que menys impostos, mentre que RN de Le Pen aposta per l'estat del benestar i el sector públic. També es contraposen el partit polonès Llei i Justícia, amb posicions ultraconservadores sobre l'avortament o els homosexuals, mentre que els holandesos són "socioculturalment molt liberals".

A grans trets, hi ha dues subfamílies: la ultraconservadora clàssica i els populistes antisistema. L'ECR representa més la primera, i ID la segona, però a tots dos grups hi ha partits que no encaixen, com pot ser Germans d'Itàlia a ECR. En tot cas, Pardos-Prado recela de les "subcategories" dins l'extrema dreta perquè són partits "molt volàtils" i "camaleònics". "Tots són extrema dreta", reitera. Precisament, Pardos-Prado atribueix el seu èxit a "l'ambigüitat" amb la que juguen, presentant-se com a forces més "moderades".

Gir a la dreta

La dreta ha guanyat terreny a l'esquerra a Europa des del 2019. El centredreta controla 10 capitals de les 27 que hi ha al bloc comunitari, si bé la seva influència és més gran si es tenen en compte els 8 executius de centre o les grans coalicions. En canvi, només hi ha un govern d'esquerra a la UE, l'espanyol. La socialdemocràcia i els ecologistes es consolen amb quatre coalicions de centreesquerra que hi ha a la UE, la més important a Alemanya, on governen amb els liberals. El 2019 l'esquerra tenia 3 governs i estava en fins a sis coalicions.

L'antieuropeista Llei i Justícia ha perdut el poder a Polònia, però l'extrema dreta ha fet avenços en la seva normalització institucional entrant en coalicions de govern com la de Finlàndia. A més, controla l'executiu a Hongria i Itàlia.

Recentment, el xenòfob Geert Wilders als Països Baixos ha aconseguit pactar una coalició de govern i augmentar així la presència dels ultres a les capitals europees. Tot plegat dona esperança a la ultradreta, que busca reforçar una imatge menys radical en les formes amb figures com el jove candidat de Marine Le Pen a les eleccions europees, Jordan Bardella.

Enquestes

Al Parlament Europeu ara mateix hi ha una majoria formada pel Partit Popular Europeu, l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates i els liberals de Renovar Europa, que tenen 419 escons dels 703 actuals. Amb el consens de les capitals, aquestes tres forces polítiques van pactar l'actual executiu europeu dirigit per la democratacristiana alemanya Ursula von der Leyen.

Ara es juguen un total de 720 escons, així que per retenir la majoria haurien d'aconseguir més de 360 eurodiputats. Les enquestes d'Euronews i Europe Elects continuen donant una majoria suficient a la coalició de govern, però seria més justa que l'actual, ja que obtindrien entre 398 i 401 escons.

Hi ha 18 escons addicionals en joc, però respecte a la composició actual el PPE només en tindria 3 o 4 més, els socialdemòcrates entre 4 i 5 menys i el grup liberal liderat pel partit d'Emmanuel Macron en podria perdre fins a 20 i veuria en perill la posició com a tercera força a l'Eurocambra quedant-se amb 82 escons.

L'ECR de Vox i Meloni tindrien entre 80 i 83 escons, i l'ID 83. És a dir, que estan competint per ser el partit ultra amb més pes a l'Eurocambra. Tanmateix, si unissin els seus escons farien el sorpasso als socialdemòcrates i serien segona força. Encara més si s'alien amb la desena d'eurodiputats que les enquestes donen al Fidesz, el partit de Viktor Orbán.

Per què tenen èxit?

Pardos-Prado assegura que "l'alienació cultural, el risc econòmic i la desafecció política" són els principals factors que expliquen l'auge de l'extrema dreta a Europa. A part dels sectors que tenen por de perdre la seva "identitat i cultura", l'analista creu que el discurs antiimmigració cala en les classes mitjanes baixes "més exposades al risc econòmic" i que tenen por a perdre el seu estatus. En aquest estrat també destaca l'electoral jove "més receptiu a noves opcions polítiques".

"Els votants que han patit la crisi econòmica del 2008-2010, després la pandèmia i ara la crisi de l'habitatge i l'alt cost de vida tenen les perspectives de mobilitat social més baixes que mai. Potser era d'esperar que en algun moment un sector del votant jove reaccionés a totes aquestes crisis. És la franja d'edat que ha patit més que ningú", conclou. A aquest possible votant, se li sumen les noves generacions d'homes joves "més proclius a votar l'extrema dreta" com a possible "reacció als corrents feministes", apunta.

Influència en la campanya

La coalició actual a Brussel·les (populars, socialdemòcrates i liberals) retindria la majoria, però un bon resultat de la ultradreta pot condicionar l'agenda europea. Pardos-Prado ja detecta la seva influència en campanya, amb el centredreta i centreesquerra imitant "alguns aspectes de la seva narrativa per intentar aturar" el seu creixement.

"No els hi cal arribar al govern per marcar l'agenda", avisa. Pardos-Prado recorda que "tradicionalment aquests partits sempre ho han fet bé a les europees" perquè s'alimenta d'un vot de protesta més fàcil d'emetre" en unes eleccions que "part de l'electorat les considera menys importants". A més, s'han aprofitat de la "visibilitat i entrada a les institucions europees".

"Les seves perspectives són ara millors amb una economia postcovid, un cost de la vida més alt, i amb totes les turbulències culturals i econòmiques actuals", assenyala. Malgrat algunes diferències ideològiques, tots els grups d'extrema dreta comparteixen un discurs xenòfob antiimmigració.