
-
Actes reflexos
-
Francesc Murgadas
- Les Cabanyes
- 07-04-2025 09:28
El president dels EUA, Donald Trump, mostra un cartell amb els aranzels que aplicarà a diversos països. ACN
La cosa va del dret de cuixa. D’aquell impost “en espècies” que el senyor feudal rebia per deixar que un súbdit seu es casés. Banyut, però amb permís legal
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Zels o terres. Perquè el sainet dels aranzels que segueix duent-nos pel camí de l’amargura, no sembla estar circulant pels senders de la racionalitat. I molt menys tenir uns promotors o executors amb capacitat mínima per explicar tot el que s’està fent i com ens afecta. A no ser, situació que fa pujar la pressió sanguínia, que tot plegat sigui fruit d’aquella vella màxima que deia que dels capellans havíem d’observar el que predicaven i no el que practicaven. Perquè veure les borses d’arreu del món baixant pel pedregar a un costat de la pantalla del televisor mentre a l’altre el president Trump és conduit en un cotxe “ad hoc” a jugar un campionat de golf o el seu sagristà, l’inefable Musk, sembla assajar uns nous passos de ballet funky, no deixa de ser un exercici de sadomasoquisme practicat per una classe periodística que s’ha rendit als filmets de TikTok i busca posar l’audiència en estat de xoc en temps rècord.
No deixa de ser curiós que, en una tessitura on tots volem saber-ho tot, aquest saber-ho es redueixi generalment a veure algú donant unes explicacions (o potser hauríem de dir “informacions”?) que la majoria de gent no pilla. Com quan en un anunci que aspira a què comprem un producte farmacèutic que ens ha de fer anar de ventre o curar un constipat, ens farceixen el text de paraules suposadament tècniques que a casa seva coneixen. Perquè, per exemple, al diccionari, la paraula “probiòtic” no apareix i en els anuncis televisius no s’explica el significat del concepte. Com podem doncs aspirar que un ciutadà normal i corrent entengui què caram li estan venent o recomanant?
Afegim-li a això la forma de dir-ho i emboliquem una mica més la troca. Amb un senyor o senyora que xerra a la velocitat de l’AVE, o que va d’Herodes a Pilats a la velocitat de la llum. Un locutor de radio que ens explica un partit de futbol a crits i amb els seus companys cridant el gol o la falta, en el primer cas. Un meteoròleg televisiu que té tot l’atles de Catalunya al cap i ens va desgranant pobles, fonts, rieres, cims, pantans i altres coses i conceptes sense deixar que el nostre cervell tingui uns milisegons per processar allò que li estan recitant, obligat per la successió apressada de imatges que apareix a la pantalla del seu darrera. I sort si el meteoròleg és dels que a força d’anys s’ha guanyat el dret a fer alguna broma i frenar, tot recreant-se, el seu ritme discursiu. Perquè si el que xerra és un becari amb aspiracions a estrella televisiva, estem ben arreglats.
Però tornem a l’actualitat. A aquests aranzels que ens estan atabalant de dia i de nit i en els que uns hi veuen la llum del final del túnel mentre altres apunten l’entrada a la més fosca de les cavernes. El concepte és clar i el diccionari també. L’opció “Tarifa dels drets de duana per als articles d’importació” sembla la més ajustada a la situació actual. Però si, en comptes de centrar-se en quin país els té més alts i en les excepcions que es poden produir, ens expliquessin que, com un impost més, és la quantitat que s’afegirà al seu preu de fabricació perquè els següents venedors de la cadena tinguin més guanys, potser la nostra reflexió seria diferent. I ens adonaríem que, en el fons, la cosa va del dret de cuixa. D’aquell impost “en espècies” que el senyor feudal rebia per deixar que un súbdit seu es casés. Banyut, però amb permís legal.
I clar. Quan t’expliquen, no el què es tria amb un o altre aranzel, sinó com alguns privilegiats disfressats d’afectats estan negociant les condicions per sortir el menys escaldats possible, el ritme cardíac se’ns dispara.
Perquè, per posar només dos exemples menors. Un primer petit dubte de comptabilitat. Si una marca internacional té fàbriques a dos països concrets (veïns o no), pot demanar no pagar els aranzels del comerç entre elles adduint que és un únic contribuent i una sola empresa?
I un segon de política internacional. El que pugui obtenir dels EEUU un país com Hongria, que li està fent la rosca al president Trump, serà d’aplicació a altres països de la Unió Europea o seguirem amb allò de “santa Rita, santa Rita...?
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!