Ripoll, Berlín... i ja veurem

Just el diumenge que Alemanya celebrava eleccions el diari “El Punt/ Avui” portava una llarga i interessant entrevista al President Pujol, ara que sembla que té de nou una mica més d’atenció dels mitjans es pronunciava amb rotunditat sobre la decisió de JxCat de no abonar la moció de censura a Ripoll. Era taxatiu quan li preguntaven sobre Junts per Catalunya, que és el partit que vostè vota, està aixecant el cordó sanitari a Aliança Catalana.

-Sí. Jo no hi estic d’acord.

I seguia el diàleg

-Com s’hauria d’abordar?

-S’hauria d’abordar mantenint l’exclusió.

I encara reblava més endavant jo volia anar a Ripoll fa un any a fer un discurs sobre [Sílvia] Orriols. Més ben dit, a favor de les nostres polítiques. Cal dir a aquesta gent que, amb polítiques i mentalitat etnicistes, Catalunya avui ja no existiria. La cosa ètnica ens convertiria absolutament en residuals.

Declaracions clares i diàfanes sense gens de retòrica ni masses subordinades a les que ens tenia acostumats. Curt i ras, Pujol està, almenys a Ripoll, per aïllar l’espai polític d’Aliança Catalana.

Hores més tard el guanyador de les eleccions alemanyes, Friedrich Merz líder del conservadors de la CDU/CSU deixava categòricament clar que no parlaria amb Alternativa per Alemanya la representació genuïna de l’extrema dreta que ha ocupat el segon lloc advertint que no hi hauria cap mena de negociació amb Alternativa.

Posicions doncs molt semblants les de Pujol i Merz.

Certament Ripoll no és Berlín ni Sílvia Orriols no és Alice Weidel. Però tot és començar.

Situacions semblants a escala molt diferent. Cordó Sanitari sí, Cordó sanitari no?. És evident que qualsevol decisió que es prengui al respecte comporta riscos, però la política és decidir, assumir els riscos necessaris i minimitzar els impactes negatius de la decisió.

A Ripoll ara semblava que era possible sumar el que no va ser possible fer després de les eleccions. Si llavors era gairebé impossible ara tampoc hi havia cap mena de facilitat, al contrari. És més, la conjuntura de la moció de censura no va néixer dels partits de l’oposició sinó que va ser una jugada arriscada però amb possibilitats de guanyar de Sílvia Orriols (poques mocions de censura lligades als pressupostos han reeixit).

A prop del mig mandat municipal, l’alcaldessa Sílvia Orriols no va poder aprovar els pressupostos i va sotmetre’s a una qüestió de confiança que va perdre i per tant es va obrir el termini d’un mes perquè l’oposició estructurés una moció de censura o els pressupostos quedarien automàticament aprovats.

En fi, l’oposició tenia doncs una nova oportunitat. El juny de 2023, l’oposició JxCat, ERC, PSC, Cup i uns independents no van posar-se d’acord per fer un govern front l’extrema dreta islamofoba. Ara tenien una segona oportunitat. No és el millor moment a dos anys de les eleccions, però el tema anava més enllà, era també una manera de mesurar les actituds del partits davant de l’extrema dreta.

Sembla que la cosa anava bé, es tenia ja un document de compromisos de govern, un document de propostes tècniques i de convivència molt raonables entrant en alguns dels temes espinosos que es debaten a Ripoll, i arreu. Però en el darrer moment, en el moment de la signatura, JxCat es va despenjar de la moció i pel que diuen els coneixedors del tema la decisió és una imposició de la direcció nacional. Saben que Sílvia Orriols els guanyava terreny i és una competidora que els pot desviar vot. Es tracta, diuen, de no convertir-la en una màrtir. En fi una decisió respectable -que no sorprèn gaire- però no calia anar tant lluny, no era necessari aixecar expectatives, festejant la moció de censura i al final dir que no amb arguments de poca solidesa i credibilitat.

Tacticisme pur. I imposició clara de la direcció nacional del partit.

Que hi farem!!.

Esperarem temps millors.

I esperem que a Berlín no facin el mateix i es mantinguin ferms en la barrera a l’extrema dreta.

Però compte que amb la barrera no n’hi ha prou, cal entomar els debats que afecten a al convivència i a les condicions de vida de molta gent amb claredat i de cara aportant solucions versemblants i donat certeses constatables sense populismes ni mesures.

Desmuntar falses solucions i denunciar amb insistència qualsevol desviació demagògica que afecti als drets humans. Però també amb acció decidida i entrar en el combat ideològic.    

A Alemanya sembla que no passaran, aquí potser ja han passat...