Del sentiment de culpa a la defensa de l’autogovern: la visió de Jordi Pujol després de set anys de silenci

"D'aquí poc caldrà que totes les parts implicades en aquest doble escenari català i espanyol, ara tan malmès, siguin capaces de trobar un clima de diàleg". Aquesta és la previsió que fa l'expresident de la Generalitat durant 23 anys (1980-2003), Jordi Pujol Soley, en el llibre "Entre el dolor i l'esperança", publicat per Proa i Enciclopèdia i resultat de més de trenta converses amb el periodista Vicenç Villatoro. Pujol, que reconeix que viu un "temps de penitència" i en l'"ostracisme", trenca per primera vegada en set anys el seu silenci per proposar un "punt de retrobament", el qual "en cap cas podria quedar per sota” de l'Estatut que va aprovar el Parlament el 2006 i que "bona part del món polític espanyol va rebutjar amb barroeria".

“Un autogovern de Catalunya que garantís la identitat, la democràcia i el progrés social i econòmic”. És l’aposta que segueix defensant l’expresident davant el conflicte polític actual. I per arribar-hi, demana que les dues parts prenguin “consciència” de la correlació de forces: al que anomena ”assimilacionisme espanyol”, li recorda que té prou fortalesa “per reprimir però no per ofegar a Catalunya”; i a l’independentisme, que si bé en té més que fa una dècada, no és suficient. “L’independentisme no és prou fort per aconseguir la independència, però sí per crear un problema molt seriós a Espanya”, afegeix.

L’exdirigent convergent també subratlla que Catalunya no es podria “reintegrar en el procés de pacificació general” si no té “garanties” que assegurin la protecció de la “identitat catalana”, i que cal “resoldre la situació dels presos”.

Així, Pujol demana “fer un nou esforç d'acostament” entre Catalunya i l’Estat i retrocedir, en certa manera, a l’aprovació del projecte d’’Estatut el 2006 al Parlament i la posterior ratificació al Congrés dels Diputats. “Pot semblar una utopia”, admet, però lamenta que el Tribunal Constitucional tombés el document “en el marc d’una agitació fonamentada per sectors molt significatius del món polític, econòmic i periodístic espanyol”.

El perdó pels comptes a l’estranger

En una entrevista que li serveix de retiment de comptes a la seva trajectòria tant personal com professional, l’expresident entona per primera vegada el to de disculpa per haver tingut comptes a l’estranger sense declarar: “Sí, en demano perdó”. “Sobretot he de demanar perdó al meu país”, matisa, tot i que aclareix que no ho fa amb “ànim de rehabilitació”. “He de dir, amb gran dolor, que en alguna cosa no he actuat prou en la línia del que eren les normes que jo mateix m’imposava”, apunta.

El 25 de juliol del 2014, l’expresident va fer públic que disposava de capital en comptes andorrans dels quals no havia informat les autoritats tributàries. Pocs mesos després, el 26 de setembre, va comparèixer voluntàriament davant la comissió d’Assumptes Institucionals del Parlament per donar-ne més explicacions, en una sessió que va aixecar encara més polseguera.

Gairebé set anys després de l’anunci, Pujol manté que el dipòsit en qüestió era una “deixa” del seu avi Florenci que no tenia cap origen corrupte i que no va arribar a utilitzar mai. “Des que em vaig dedicar a la política a fons, des de 1974 i sobretot des que vaig ser president, no vaig incrementar el meu patrimoni; de fet, va decréixer, i bastant”, detalla.

En aquesta línia, l’expresident es protegeix del que considera una “crítica molt acarnissada” que ha acabat creant una “versió dels fets hiperdimensionada”, i afirma: “Encara és hora que m’hagin pogut atribuir personalment un cas de corrupció”.

Un “esguerro” a la seva figura i al llegat convergent

Pujol descriu el truncament del seu prestigi polític des de 2014 com un “esguerro”, ja que no és “una taca que es pot treure”, sinó que sovint és “irrecuperable”. Si bé assegura que intenta “resistir l’ofensiva de desprestigi” que li “aboquen a sobre”, es mostra conscient que “la recuperació” de la seva imatge serà “lenta i dolorosa, i en el millor dels casos no serà completa”.

Aquest “esguerro” també ha afectat el llegat de l’extinta CiU, sobre la que a més planen diverses causes per finançament il·legal, com el cas 3% o el del Palau de la Música. En aquest sentit, Pujol creu que l’antiga CDC “no es pot ni s’ha de deixar encerclar per una atmosfera negativa”, perquè el que ha aportat a Catalunya durant quaranta anys “ha estat molt important, en molts aspectes decisivament positiu”.

“Contra cap partit no s’han muntat campanyes de l'abast i amb tanta mobilització com contra CDC, des del mateix Estat espanyol i des de determinats sectors, a cara descoberta o d’una manera insidiosa a través de la utilització de les clavegueres de l’Estat”, insisteix.

Tot i que prefereix no valorar la configuració actual de l’espai postconvergent perquè se sent amb “l’obligació” de mantenir-se en “l’ostracisme”, sí que qualifica de “grandíssim error” l’abandonament del nom del partit, que considera fruit d’un “esverament precipitat”.

Durant les converses amb Vicenç Villatoro, periodista i exdiputat de CiU, recollides a "Entre el dolor i l'esperança", Pujol es declara “preparat per a la presó, per a la ruïna i també per a la mort, però no per al deshonor o la vergonya pública”. Malgrat que afirma que ja ha passat per totes aquestes situacions, Pujol també manifesta certa esperança: “Un cop superades les etapes d’acarnissament polític i partidista, sovint les imatges es recuperen. En podem tornar a parlar d’aquí a deu anys”.