Hi ha qui creu que la crisi de la Covid-19 ha estat una estocada mortal per les sales de cinema. Que la gent s'està acostumant a no sortir de casa per veure pel·lícules i que les plataformes s'enduran la palma. En canvi, hi ha qui pensa, i persisteix en fer valer les sales com el millor espai per exhibir pel·lícules. En darrer àmbit es troba un dels exemples més reeixits de cineclub de tot Catalunya: el Cineclub Vilafranca.

Amb 52 anys d'activitat ininterrompuda, al principi al desaparegut cinema Bogart, i des del 2006 al Casal de Vilafranca, aquest cineclub el 2012 va fer un salt cap a l'exhibició oficial de films. Actualment manté els dos vessants, són 200 socis i sòcies, però 3.000 persones segueixen la programació del cineclub. Fan sis passis per setmana combinant propostes de cineclub i d'exhibició. Amb les restriccions d'aforament per la Covid-19, només poden vendre el 50% de la seva capacitat, segueixen un protocol que garanteix més seguretat que als restaurants o a les terrasses. Però en canvi no tenen contingut, no hi ha estrenes.

Manel Balaguer, és el president del Cineclub Vilafranca des del 2015, però fa 20 anys que és soci de l'entitat. Ell ens explica a què es deu la bona salut d'aquest cineclub i a què es deu el seu optimisme per la viabilitat de les sales d'exhibició de cinema, quan tot sembla que tot bufa en contra.

Com se’t va despertar l’afició pel cinema?

Amb tres o quatre anys anava al cine amb la família. Més endavant anava al cinema amb més inquietuds, com a espectador. El 2001, quan anava a l’Espai d’Entitats vaig veure que s’hi reunia Cineclub Vilafranca, i mira, 20 anys com a soci. M’interessava el que feien com a cineclub. Volia fer un pas com espectador. Si ara estigués estudiant faria alguna cosa relacionada amb el cinema. Llavors només era un pas més, però de mica en mica, i com exhibidors, he tingut més contacte amb gent del cinema, amb qui feia contingut, qui organitza festivals de curtmetratges i actors.

Quin és el cinema que t’agrada?

Em poden atraure pel·lícules clàssiques o d’autor. Puc veure coses més comercials, que busquin més risc, però que siguin respectuoses amb el llenguatge cinematogràfic. A vegades es fa una contraposició entre un cine o un altre, però vaig buscant el que em pot interessar. M’adapto a qualsevol format i nivell, acabo valorant si la pel·lícula ha funcionat. Una vegada vista, la pel·lícula cobra vida i creix, fora dels convencionalismes o apriorismes, i pot durar en el temps o pot caure.

Quins són els teus referents cinematogràfics?

El cine clàssic sempre m’ha atret. Howard Hawks, Orson Welles i Billy Wilder, no han perdut ni un gram d’interès. Dels directors actuals, Christopher Nolan penso que va més enllà, no es posa transcendent, tot i que agafa camins complicats per l’espectador, com el seu tractament del temps i l’espai. M’agrada el Tarantino, però no tant fent pel·lícules, sinó com a creador de grans escenes. A vegades perd la perspectiva global del film i la majoria de pel·lícules perden consistència.

Què és un cineclub?

El concepte de cine club és una mica difícil de definir. Cada cas depèn molt de l'entitat que els gestiona i on estan ubicats. Normalment neixen de la inquietud d'espectadors que són més actius i que volen incidir en una programació diferent del circuit habitual d'estrenes cinematogràfiques. A cada població es van concretant d'una manera o d'una altra, perquè els cineclubs han de conviure amb les programacions dels cinemes. En el nostre cas, sempre hem tingut una relació molt harmoniosa, entre altres coses perquè el Francesc Olivella, propietari de l'antic cinema Bogart, va ser un dels membres fundadors del Cineclub Vilafranca.

Quina programació busqueu?

La nostra programació és complementària a la del Cinema Kubrick, l'altra sala de Vilafranca del Penedès. Va buscar la qualitat dels títols sense pagar els peatges d'una estrena rigorosa al mateix dia a tot l'Estat, ni el peatge de voler projectar un títol molt majoritari amb gran afluència de públic. Salvant les distàncies seria com una temporada regular de teatre vol portar els títols que es mereix el seu públic, però a la vegada mantenint sostingudament una qualitat, un compromís, un interès i un cert risc. Amb el format de cineclub ho pots mantenir, però com exhibidor depens molt dels títols que se't permeten passar.

Perquè vàreu fer el salt com a exhibidors oficials?

La decisió de passar a ser exhibidors no va ser fàcil. Durant molts anys ha costat de pair-ho i ha creat tensions internes, perquè és una aposta que transforma l'entitat. Et deus a un públic que has de complaure, però al mateix temps programes per un públic més divers i que ja no et preocupa identificar-lo en nom i cognom. Creiem que el futur dels cineclubs com exhibidors té un recorregut en el temps, el futur dels cineclubs com a sala de pantalla única per estrenes de gran públic, ho tenen una mica més complicat, molt especialment si han de competir amb les multisales que a vegades són com una piconadora. Els cineclubs es mouen bé en una sola pantalla i amb una programació que tingui personalitat pròpia. Això també ajuda a aquesta relació a l'hora de triar títols complementaris amb el cinema local. Hi ha una cosa molt important en exhibició en sala única. Cada projecció és un petit esdeveniment social. A l'Alt Penedès som 92.000 habitants, només hi ha dues pantalles oficials, el Kubrick Cinema de 315 places i nosaltres amb 185 seients, per tant hi ha públic de sobres i poques pantalles pels títols que s'estrenen.

Creus que el futur dels cineclubs passa indefugiblement per compaginar l'exhibició oficial?

Els cineclubs han de fer un pas endavant i fer d'exhibidors també, i ho poden assumir. I té una contrapartida molt significativa, quan érem només cineclub movíem 3.500 espectadors anuals, ara en movíem 17.000 i el nostre objectiu en tres anys és arribar als 25.000. És important arribar al màxim de públic mantenint el compromís amb la qualitat, com entitat sense ànim de lucre no tenim interès en el guany, més que el necessari per a la viabilitat de l'exhibició. Les despeses les assumim nosaltres, només rebem un 7% de suport públic del pressupost total.

Com aconseguiu aquest equilibri entre la programació del cineclub i la d'exhibició?

Quan programes has de ser molt regular. Quan vam començar a fer la sessió del dissabte a la tarda teníem por que no vingués gent, i ara ja venen 70 o 80 persones, però per arribar a aquest nivell hem trigat un any i mig. A la gent te la vas guanyant, una a una però amb regularitat i mirar de no canviar l'horari.

Però teniu en compte la programació comercial i la de cineclub?

La divisió entre cinema comercial i cineclub, no la comparteixo, és una separació clàssica. Penso que hi ha cinema de més qualitat i un de menys. Això ens permet fer una programació alternativa, d'un cinema que es coneix menys que es fa en versió original, però que té qualitat. Perquè també hi ha cinema alternatiu que és un bunyol, per pretensiós, per indesxifrable o senzillament perquè és dolent, en definitiva que té poca qualitat. Però en el cinema que fem de cap de setmana intentem donar aquesta qualitat sostinguda, sense fer excessives concessions als tòpics, la comèdia fàcil per exemple, que anirien diluint aquest nivell. Per exemple, vam estrenar de cap de setmana un film islandès que es diu 'La mujer de la montaña' amb un taquillatge brutal, prop de 800, quan una pel·lícula potent pots passar dels 1.000 espectadors de cap de setmana. Això vol dir que la gent que veu la nostra programació ens té confiança, per més que sigui una pel·lícula podríem dir que exòtica o menys coneguda, i funciona molt bé en cap de setmana quan a priori tindria l'etiqueta de cineclub.

Feu un tractament especial a les versions originals?

En essència els cineclubs haurien de fer cinema en versió original, perquè si no sembla un sacrilegi. Però nosaltres pensem que el cinema de qualitat el pugui veure com més gent millor, per tant mantenim passis en versió original i doblada. Ens estem plantejant fer un passi de versió doblada de la programació de cineclub. La realitat és que de cada 10 espectadors set veuen doblat i no per això deixen de tenir criteri cinematogràfic. Hem creat una modalitat de carnet de soci de cap de setmana amb passi gratuït però amb descompte al cineclub, però també en tenim un carnet a l'inrevés. Gràcies a això hem guanyat socis de cap de setmana. Per tant hem anat veiem que als espectadors els has de donar una mirada uniforme, quant a la inquietud que tenen per veure cinema i partir d'aquí treballar la graella i els títols per despertar interès del públic per aquesta qualitat sostinguda que oferim. I és una fórmula que funciona.

I sobre les sales de cinema només d'exhibició, els hi veus viabilitat amb la tirada de les plataformes?

Les sales de cinema convencionals ja no veig que tinguin tant de recorregut. Les plataformes sembla que facin tots els papers de l'auca. Ara han passat a una altra fase, et truquen a la porta per passar a la sala en streaming. El cert és que les plataformes distribueixen bé les pel·lícules, però és un sistema que està en transició. Penso que cal veure a les sales no com empreses d'exhibició sinó com aparadors de les plataformes, com una eina molt vàlida en la seva estratègia de promoció. M'imagino una estrena mundial amb streaming en sala, això és molt potent, l'únic problema és el decalatge horari. Fa un segle que es manté una màxima: la millor opció per veure una pel·lícula és en sala, per la qualitat visual i sonora, perquè és veu col·lectivitat i perquè no fas res més que veure la pel·lícula. Ara bé tot això no està de moda.

Però les plataformes ofereixen tota mena de contingut. En una societat cada cop més individualitzada, còmode, pràctica i que a sobre, darrerament busca la profilaxi gairebé social, no creus que les plataformes acabaran per imposar un model d'exhibició?

Amb tanta programació de plataforma quedo embafat i penso que la gent vols sortir de casa, trobar-se amb gent. Les plataformes han de veure que les sales que quedin per fer aquestes estrenes simultànies podran oferir un punt de lluentor i qui les regenta si ha de guanyar bé la vida i que facin goig. No penso que tornem a una o dues sales per cada poble o que la meitat de la població vagi cada setmana al cinema, les sales som una opció més entre 50, però no una opció decadent. Quan digitalitzes una cosa el document original guanya importància. Per mi el cinema no deixa de ser un acte social, i això és el que li dona recorregut, amb el benentès que es vegi superat en qualitat. L'altre dia vam fer un passi a la fresca al pati de cal Figarot i la gent va acabar aplaudint. En el cinema la novetat és important, no tant l'estrena rigorosa. Al final, amb tota la ingent oferta cinematogràfica el públic agraeix que nosaltres fem una tria, així, amb la confiança obtinguda per la solvència dels títols triats, aconseguim fidelitzar espectadors.

Sou coorganitzadors del Most Festival, junt amb Vinseum, com veieu la viabilitat d'aquest tipus de certàmens?

Sincerament la nostra participació cada cop és més petita, perquè el nostre múscul o la nostra capacitat d'organitzar aquest tipus d'esdeveniments és petita. Estem en un procés de reflexió per triar la millor de les opcions perquè el festival continuï. Penso que aquest festival de cinema del vi, hauria de ser un festival de cinema i del vi. Perquè la part de contingut cinematogràfic pesa molt en aquest esdeveniment, com a mínim en el 50%, i la part de collita interessa a gent molt iniciada. Encara hem de veure si aquesta edició del novembre la podem realitzar.