El barri ferroviari del Vendrell, l'indret oblidat

1887. Neix l'estació de Sant Vicenç de Calders. A poc a poc, la demografia augmenta fins al punt que la Xarxa Catalana de la MSA es va veu amb l'obligació de construir uns edificis que serien ocupats pels seus treballadors. Arran d'aquí, la companyia va haver de cobrir les necessitats bàsiques dels seus habitants i, per aquest motiu, es van emplaçar al barri serveis com l'escola o l'enonomat.

Arriba la Guerra Civil. Més d'un centenar de bombardejos sacsegen l'estació i la seva rodalia. Aquest fet anirà seguit d'una davallada demogràfica en favor dels territoris del voltant però, anys més tard gràcies a l'arribada de RENFE, l'estació recupera la vitalitat perduda. Aquesta va ser una època on l'electrificació del servei ferroviari va esdevenir l'eix central de les noves activitats del barri, que es van incorporar als que encara es mantenien actius. Aquest fet tornà a provocar un augment demogràfic que necessitva nous habitatges. Tot plegat es va traduir en un cens total al barri de 313 persones als anys 60. En aquest context, RENFE va propiciar la construcció d'elements com la capella o el servei mèdic.

A partir d'aquí, però, la població va anar en detriment en favor de les poblacions properes, factor que va provocar que els serveis oferts al barri fins al moment anéssin desapareixent de manera progressiva.

Tot plegat fins al dia d'avui, moment en el qual el centenar de residents actuals del barri es troben en un entorn històric que ha estat oblidat.

La vida al barri

En els seus inicis, el barri ferroviari es basava en l'autogestió: “els empleats de RENFE feien les tasques de manteniment i arrreglaven l'enllumenat públic i les vivendes”, comenta Rafael Rivas, veí del barri de manera ininterrompuda des de 1980. Ell, com molt d'altres, va arribar-hi per la feina familiar. En aquest cas, l'any 1964 pel trasllat del seu pare, que era ferroviari, des de Puente Genil (Còrdoba) a Sant Vicenç de Calders. Ell també va seguir els seus passos i, després de viure uns anys a Bilbao, va demanar el trasllat per formar família al lloc que l'ha vist crèixer.

Estem parlant d'un moment en què tots els pisos estaven plens. “Més que un barri, donava la sensació d'un petit poble”, otorga José Aldehuelo, que va venir al 1957 tot i que s'hi va instal·lar de manera definiva el 2001. En aquell moment, la majoria dels residents tenien un vincle directe amb el treball que proporcionava RENFE però cap a mitjans dels anys 70 s'hi varen incorporar aquells que ocupaven les vivendes com a segona residència. Aquest és el cas de l'Eduard Martínez que, resident a Terrassa, fa quaranta anys hi va arribar i, amb el pas del temps, hi ha acabat vivint de manera definitiva.

En l'actualitat, però, tot és diferent. El barri es troba totalment exclòs de qualsevol ajut per part de l'Ajuntament del Vendrell en referència al seu manteniment ja que, segons el consistori, aquest és propietat d'ADIF i, per tant, és l'únic responsable de la seva gestió. Aquest fet acaba resultant un factor determinant a l'hora de prendre la decisió que adopten molts veïns: abandonar el barri. “En l'actualitat, la manca de gent fa que sembli un lloc aïllat”, sentencia José Aldehuelo. “Estimem el barri però no sempre són fàcils les condicions en què vivim”, afirma Eduard Martínez, “els meus pares tenen un pis al barri, encara que no és el mateix del principi, doncs fa un any vam haver de canviar perquè ens havíem quedat sols al pavelló A i van començar a obrir i destrossar els pisos buits. No era segur quedar-se”.

Ajuntament vs ADIF

El posicionament del consistori del Vendrell respecte les demandes dels veïns és clar: el barri és una propietat privada d'ADIF i, per tant, tota responsabilitat sobre la millora del barri recau en aquesta empresa. Fonts d'ADIF, però, han confessat que aquest posicionament no és del tot cert: “Les necessitats de manteniment són les mateixes exactament que altres zones d'aquest municipi ja que les zones vials són utilitzades pel públic en general i no són privats o d'ús restringit, per la qual cosa des d'ADIF entenem que actuacions com neteja i arranjaments dels vials deteriorats així com la vigilància dels usos privats dels espais públics són responsabilitat de l'Ajuntament”.

ADIF afirma que fan un gran esforç per mantenir les instal·lacions. Com a dada, aporten que la reinversió que han realitzat al barri en els últims quatre anys és del 27,5 % respecte el valor dels arrendaments anuals. Aleshore, per què el barri ferroviari està tan deteriorat i abandonat? Des d'ADIF apunten que “aquest barri està inmers en un futur planejament urbanístic proposat per l'Ajuntament y paralitzat de moment – creiem que pels condicionants econòmics generals –  que fa que aquestes vivendes tinguin un fi previst. La nostra intenció sempre ha estat vendre aquestes propietats però el planejament urbanístic futur el fa inviable i, per això, totes es troben sota arrendaments”. Aquesta idea pertany al POUM de l'any 2000 que, entre d'altres propostes, té la pretensió de construir un pàrquing i un pont que passi per damunt les vies per tal de connectar El Vendrell amb els barris marítims. “Si finalment el planejament urbanístic proposat per l'Ajuntament no es dugués a terme, potser es podrien programar altres tipus d'actuacions però mentre no es defineixi el plantejament esmentat, la situació és d'espera perquè preveu la demolició de la majoria dels immobles”, conclou ADIF.

Ens trobem davant d'una situació complicada, sovint desconneguda pels habitants del propi municipi però el que és cert que la predisposició dels veïns és la de seguir lluitant per fer del barri ferroviari un lloc habitable en bones condicions reivindicant, en tot moment, que ells també són veïns del municipi.