Una novel·la juvenil colpidora

Carles Porta i Gaset (Vila-sana, 1963) és un periodista i escriptor dels més coneguts i reconeguts a Catalunya, sobretot pel programa Crims, de TV3 i de Catalunya Ràdio, i per obres d’investigació periodística com Tor, tretze cases i tres morts (La Campanya, 2005) o Li deien pare (Pòrtic 2016 i La Butxaca/ Grup 62, 2022). L’any 2017 va publicar la seva primera novel·la juvenil, El dia que vaig marxar, que haig de confessar que em va passar desapercebuda, però que ara, que l’he haguda de llegir, us en voldria fer cinc cèntims, perquè val molt la pena per diverses raons. En primer lloc perquè és una obra que enganxa, que es fa llegir. En segon lloc, perquè com la majoria de les seves obres està basada en fets reals, com queda ben clar al començament de l’obra (p. 7). En tercer lloc perquè, com també passa en altres obres seves, hi tracta un tema força considerat tabú, i més en literatura juvenil, com és el suïcidi. En quart lloc, perquè estilísticament està molt ben resolta, ja que hi ha optat per un monòleg, podríem dir que interior però ordenat, estructurat en onze capítols i una mena d’epíleg titulat “Fi?” (p. 109-110), narrat pel protagonista, el Lolo (“a Lleida era «lo Lolo»”–p. 13–, com diu ell mateix mig fotent-se’n), un jove de 17 anys que explica la seva vida de merda i la seva mala sort, com diu en més d’una ocasió: “Però quina merda d’amics, quina merda de família, quina merda de vida.” (p. 67); “Per això he volgut explicar-vos la meva merda de vida.” (p. 100); “Ja us he dit que sóc un paio amb molt mala sort.” (p. 110)... En cinquè lloc perquè el realisme i la versemblança són d’allò més aconseguits en tots els camps, fins i tot en el lingüístic, que no és gens fàcil a l’hora de reproduir el llenguatge dels joves, tan castellanitzat en general. S’hi han mantingut alguns castellanismes, sense marcar en cursiva, com per exemple “baixon” (p. 15), “rato” (p. 26), “pito” (p. 29), “gilipolles” (p. 45) “joder” (p. 85), “pillera” (tot i que aquest potser el podríem considerar un sinònim de saqueig i en aquest cas més aviat seria una troballa de l’autor) (p. 86 i 88)... Sí que m’hi han sobrat alguns castellanismes morfosintàctics, com per exemple l’ús de molt en comptes de gaire (p. 35, 37, 46 per exemple) o l’abús de possessius (p. 31). En sisè lloc, i ja per acabar, perquè està bé que personatges reconeguts, com és el cas d’en Carles Porta, escriguin per als joves, sobretot si ho fan amb el mateix rigor amb què fan l’obra per a adults.

Ah, l’editorial no marca el llibre amb franja d’edat, però jo el recomanaria a partir dels 14 anys, sobretot per la duresa dels fets narrats i tot i que l’epíleg, que he comentat breument, el podem considerar una porta a l’esperança per a possibles lectors que es puguin sentir identificats amb el protagonista, que, molt encertadament, es compara amb Holden Caulfield d’El vigilant en el camp de sègol, de J. D. Salinger, que és “la història d’un derrotat, d’un fracassat com jo (...) Però ell i jo no acabem igual.” (p. 100).

Títol: El dia que vaig marxar
Autor: Carles Porta
Editorial: Fanbooks (Grup 62)
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2017
Nombre de pàg.: 110

Pere Martí i Bertran (Professor i escriptor)