El vilanoví Francesc Escribano estrena la seva nova pel·lícula “Parenostre”

Parenostre és la nova pel·lícula del productor vilanoví Francesc Escribano, ha estat dirigida per Manuel Huerga amb guió de Toni Soler.  El film s’endinsa en un dels capítols més controvertits de la història política recent de Catalunya: els escàndols de corrupció que van afectar la família de Jordi Pujol i la seva confessió.

Lluny de la paròdia o la sàtira, Parenostre vol ser una obra seriosa, tot i que, com reconeix Toni Soler, “té moments d’humor, com la vida mateixa”. L’objectiu de la pel·lícula és oferir una nova mirada sobre una figura clau de la política catalana. “Hi ha més d’un Jordi Pujol, i en aquest país tothom tendeix a triar la versió que més li agrada”, afirma Soler. Amb aquesta obra, l’equip vol obrir un debat sobre qui va ser realment Jordi Pujol i quin ha estat el seu impacte al país.

El film ha estat rodat íntegrament en un mateix plató, amb escenaris generats digitalment. Aquesta decisió ha comportat una feina de postproducció tres vegades més llarga del que és habitual, però ha permès incorporar recursos narratius innovadors, com flashbacks i transicions amb estètica de ciència-ficció, en una pel·lícula marcadament política.

El repartiment compta amb diversos noms destacats a Catalunya com: Josep Maria Pou interpretant el paper de Jordi Pujol, Carme Sansa fent de Marta Ferrusola, Pere Arquillé de Jordi Pujol Ferrusola. Entre molts d'altres.

Parlem amb Francesc Escribano, el productor de la pel·lícula.

Per què vau escollir fer una pel·lícula sobre Jordi Pujol?

La idea va ser del Toni Soler, que fa molts anys que segueix de prop la política catalana. Va començar com a periodista polític i encara avui escriu articles d’opinió cada setmana. Amb tot l’impacte que va tenir la confessió d’en Jordi Pujol, vam creure que estàvem davant d’una de les figures més importants de la segona meitat del segle XX a Catalunya. Per a molta gent, ell ha estat gairebé un “pare de la pàtria”.

Inicialment, vam pensar a fer un documental, però de seguida vam veure que seria molt complicat. Moltes fonts probablement no voldrien parlar, i, de fet, el mateix Jordi Pujol fa molt poques entrevistes.

Així que vam decidir fer una ficció. No és gaire habitual aquí fer ficcions d’aquest tipus, ja que és més propi del cinema americà o anglès, però ens va semblar que tenia molt sentit fer-la. Jo vaig animar el Toni a escriure el guió, i quan el vam tenir, vam veure clar que valia molt la pena fer una pel·lícula sobre aquest tema.

Però per què fer-la ara, en aquest moment, i no esperar-vos uns anys?

Si haguéssim fet un documental, ens hauríem centrat més en els fets concrets, en el que va passar exactament. Però la ficció el que busca és anar més enllà, fer un producte amb una dimensió més universal i més transcendent.

En el fons, aquesta història té molt d’una tragèdia grega clàssica: parlem d’una figura que, per a molts, és el pare de la pàtria, algú que construeix el seu llegat a partir d’una ètica i una moral molt marcades. I, de sobte, surt a la llum una notícia que probablement està influïda pel context de les clavegueres de l’Estat que tots hem conegut i veiem com ell reacciona, com reacciona el país…

Crec que el fet que, dos anys després de la confessió, quan s’enderroquen els seus bustos i se li retiren els honors institucionals, fa adonar-te que no només ell hi juga un paper, sinó que també té un paper la societat catalana. Per a mi, aquest és el valor que té la ficció: pot transcendir els fets per intentar comprendre més l’ànima dels personatges.

Per tant, com espereu que reaccioni el públic?

Després de l’estrena a Barcelona, on hi havia tot l’equip tècnic, els actors i gent del sector vam rebre un feedback molt bo, però que estava condicionat. El que esperàvem de la reacció del públic és, justament, el que vam viure a Vilanova i la Geltrú on hi havia un públic general, no influenciat.

Molta gent va sortir molt impactada perquè la pel·lícula et mostra una figura que ha fet coses bones i coses dolentes, però que d’alguna manera et planteja un repte: quin és el posicionament que he de tenir sobre aquesta figura? La pel·lícula no et diu si has de cancel·lar o validar al personatge, sinó que et fa pensar com era la política al segle XX, com eren els polítics, què va fer aquest personatge… I crec que per a això serveix la ficció.

Per què vau decidir gravar-la tota en un mateix plató?

Va ser una proposta del director, en Manuel Huerga, i vam veure que era una possibilitat que donaria a la pel·lícula un aire no tant naturalista.
Per tant, tots els decorats estàn dibuixats i dissenyats digitalment. Les cases, els exteriors… són escenaris creats digitalment, no hi ha cap espai real. De fet, en molts casos no ho hem volgut dissimular, ja que volíem que la pel·lícula tingués un look especial. No volíem substituir la realitat, sinó que volíem que tingués una personalitat diferenciada.

Pel que fa a la producció, com vau estructurar-ho tot?

Rodar tot en un mateix plató i utilitzant aquesta tècnica fa que el rodatge sigui molt més curt i es pugui economitzar, ja que no t’has de moure, ni viatjar als llocs. Però, en canvi, la fase de postproducció s’allarga més. En aquesta pel·lícula es va triplicar el temps i el cost que va suposar. És el que té aquesta tècnica: és molt llarga i costosa pel que fa a nivell econòmic.

Per posar-ho en xifres vam tardar vint dies a rodar la pel·lícula i vam estar tot un any sencer de postproducció.