Miquel Altadill: “Escric dos llibres cada any, un per Sant Jordi i l’altre per la Fira”

-Et recordo fent màgia a l’escenari del Catòlic, als anys seixanta, encara que no tinc present quina mena de màgia feies?

-La joventut sana de Vilanova ens trobàvem tots al Círcol Catòlic. El que portava el bar era l’Òscar Martí, director de la Banda Puig, que havia fet de sereno, cobrador, cambrer, tenia taller mecànic i havia estat fuster: era un polifacètic. Allà va insinuar a una colla que podríem formar una secció d’il·lusionisme. Érem ’Espier’ (Jaume Cuatrecasas); Leinad (Daniel Escarrà); Gimmik (Nicèfor Pintó, cambrer del bar La Viña); Sesqui (el pintor Francesc Domènech) i ‘Mitchel’, que era jo. A més hi havia tres joves: ‘Namor’ (Romà Caba); ‘Nomar’ (Ramon Caba); i Jordi Morera, l’únic que no tenia nom artístic.

"L’Òscar Martí Bruna va proposar assajar una mica i fer un espectacle. Pensàvem fer-ho per a quatre coneguts i es va omplir el teatre. Després vam fer una reunió més seriosa perquè dos havien coincidit fent jocs de cordes. Vam decidir que cadascú fes una temàtica diferent. El Cuatrecasas, per exemple, manipulació; jo, jocs de memòria. Durant bastants anys fèiem màgia, a l’hivern al Catòlic i a l’estiu als jardins del Roxy. Els beneficis, la meitat per a la Casa d’Empara i l’altra meitat per l’Hospital.

-Quin era el joc que t'anava millor?

-Endevinar quin dia de la setmana van passar alguns esdeveniments. Per exemple, el 2 de maig de 1808, la Guerra del Francès, en quin dia va caure? Dilluns. Un altre: 11 de setembre de 1714? Dimarts. Digues-me una data d’aquest any.

-L’Onze de setembre.

-Aquest any caurà en dijous. A més, feia sumes ràpides, i coses curioses, tot relacionat amb els números.

El golejador

-En aquella època vas destacar com a futbolista.

-Quan tenia 15 anys, es van fundar els juvenils del FC Vilanova. Vaig jugar tres anys amb els juvenils. L’últim any, també amb la selecció catalana i vaig ser el màxim golejador. El primer partit, juguem contra l’Atlètic de Vilanova, que entrenava el Campos. Guanyem 12 a 4, jo vaig fer 8 gols. El segon, al camp del Sitges, guanyem 0-4, jo 4 gols. Al tercer partit ve El Vendrell i el guanyem 7 a 3, jo 3 gols. El quart al camp de l’Arbós, guanyem 1-4, 2 gols. No havia fet encara els 18 anys, i em van fer jugar en el primer equip.

-En quina posició jugaves?

-Era el número 8 o el 10. Interior dret o interior esquerra. Xutava bastant bé amb l’esquerra.

Un comentari del setmanari ‘Villanueva y Geltrú’ destacava “su potente disparo, su fino ‘dribling’, su intuición y visión de la jugada”.

-De Segona Regional vam pujar a Primera Regional. Me’n vaig amb el Sitges. Després al Júpiter, torno al Vilanova quan pugem per primera vegada a Tercera Divisió. L’any següent al Vilafranca. Em vaig retirar amb 25 anys.

Miquel Altadill, quan era jugador del FC Vilanova, el 1958. Foto D'llá

Fent de tot al Diari de Vilanova

-En acabat et vas passar al periodisme.

-Això va ser quan tenia 23 o 24 anys. El Jaume Carbonell, que era el director del diari, em va demanar col·laborar i, com que primer el Ferran Casany i més tard el Joan Vallès, que feien les entrevistes, ho havien deixat, em va dir si m’agradaria fer les entrevistes, el ‘Toma y daca’, que es deia. Vaig dir que sí i cada setmana feia una entrevista del que m’aconsellaven ells. Per exemple, venia el Peret, o el Joan Manuel Serrat, i anava a entrevistar-los. Normalment, ho fèiem seguint la temàtica del moment. Si estava a punt d’arribar la Fira, anava a parlar amb algú dels que l’organitzaven. Els que m’aconsellaven eren el Carbonell i el Jaume Barberà, el subdirector.

La filla del capità general

“Una vegada, quan venia la Comparsa, em van dir: "Hauries de fer l’entrevista a la filla del capità general, que serà la ‘Comparsera de honor’. Va ser tota una aventura. Vaig anar a Capitania, a Barcelona. Allà el soldat de la porta em diu. "Dígame”. Li explico què hi anava a fer i em diu: "Un momento”. Va anar a avisar el ‘sargento de puerta’. Li vaig repetir el mateix i em va dir: "Acompáñeme”. Va anar a avisar al ‘comandante ayudante’ i aquest em va dir: "Un momento”. I va anar a buscar la futura Comparsera d’Honor. Quasi no podia fer-li l’entrevista perquè ho contestava tot ell, l’assistent, vetllant que ella no digués res que desentonés. Les respostes me les deia totes ell.

-També devies entrevistar molta gent de Vilanova.

-Vaig estar uns 18 anys fent no sols l’entrevista setmanal, sinó moltes coses més. Feia el ‘Toma y daca’. Feia la ressenya esportiva. Feia l’entrevista d’esports. Feia ‘En serio y en broma’. Feia els encreuats. Signava Claret-Claret a ‘En serio y en broma’. Quito, als encreuats. M.A.G., G.A.M o MAGÍ, combinacions del nom Miquel Altadill Giner, en altres llocs. Sporting, a les cròniques esportives. Havia arribat a fer set i vuit col·laboracions setmanals.

Aquí tenim un exemple dels textos breus que escrivia el Miquel a ‘En serio y en broma’: “¡Qué bonito es el verano en Villanueva, con las enormes colas de gente en las fuentes, con los ruidos nocturnos, con los mil turistas y con el alza de precios que ya quedan fijados para el invierno!”

-Guardes especial record d’alguna de les entrevistes?

-Tot ho feia a mà. No hi havia mòbils ni gravadores. I en arribar a casa ho passava a net posant, més o menys, el que recordava que havien dit. Moltes eren despreocupades, com una que vaig fer a una persona que me l’havien presentat, quan quasi no era res, que tenia família a Vilanova, el Joan Manuel Serrat.  

-El Serrat tenia família a Vilanova?

-Sí, i encara la té. El conserge del Foment, el Joanet, era cosí germà no sé si del seu pare o la seva mare. A la filla del Joanet, la Lluïsa, ell li deia cosineta, tot i que eren cosins segons.

La mare dels Titis

-Recordo especialment una entrevista que vas fer amb la senyora Rita Lorca, la mare dels Titis.

-Aquesta entrevista va tenir una mica de polèmica per part d’alguns senyorassos de Vilanova que no veien bé que portés al diari a una persona tan senzilla i modesta... S’apropava el ‘Dia de la mare’ i, com que ella havia tingut setze fills, quinze nois i una noia, ens va semblar oportú entrevistar-la. "Con mi pobreza lo he tenido todo -va declarar-. No me hubiera importado tener 4 o 5 hijos más”. Pilar explicava l’origen del nom Titi d’aquesta manera: “Mi marido empezó a llamar a los primeros hijos Pititi y ellos, al no saber pronunciarlo, decían Titi, y ya quedó así el nombre de la familia”.

Parlant amb l’Altadill, la senyora Lorca va recordar que, quan el fill més gran es va incorporar a la mili, “lo llamaron por su nombre: José Nicolás Lorca, y ni siquiera pestañeó (...) Por suerte, había un amigo que intervino y le recordó que al que llamaban era a él”. Estava tan acostumar a que li diguessin Titi que no va reaccionar en sentir cridar a un Nicolás.

L’amic Charlie Rivel

-També vas entrevistar Charlie Rivel.

-Durant dos o tres anys jo vaig ser el seu apoderat.

-Apoderat?

-Quan ell marxava, em donava poders per gestionar les seves coses, com que atengués si havia de venir algú de la companyia del gas. Durant uns vint anys, vaig tenir a la platja de Cubelles una botiga de perfumeria, articles de platja, regals. Obríem per Setmana Santa i tancàvem a finals de setembre. El Charlie Rivel vivia una mica més amunt i venia a comprar colònia, etc., i vam fer molta amistat. Algun dia, allà a les 8, quan tancàvem la botiga, venia en el seu cotxe amb la seva dona, la Carmen Busto, que sabia parlar bé set idiomes. Anàvem a Vilanova i passejàvem per la Rambla. Havia trobat algú que em preguntava: “Que són familiars de fora?” “No -deia jo-. Saps qui és aquest senyor? És el pallasso, el Charlie Rivel”. El coneixien vestit de pallasso, però no el reconeixien sense el nas vermell i la perruca.

-Vas ser, també, president del Foment.

-Jo era soci de l’entitat per anar als balls, que a mi m’ha agradat sempre la música. Un dia, el Ramon Soler, que era el president, va dir que plegava. Va buscar algú per substituir-lo, però ningú volia la presidència. Algú va suggerir que m’ho diguessin a mi. Em van enviar dos coneguts meus i jo vaig dir que no. Després em va venir una comissió i em van dir que no podia permetre que tanquessin, perquè estaven disposats a donar les claus a l’ajuntament perquè havien parlat amb deu o dotze i ningú no volia ser president. Em van dir que el Joan Serra Figueres, que havia estat vicepresident moltes vegades, seria també el meu vicepresident i m’assessoraria en tot. Al final vaig acceptar. Però només vaig aguantar dos anys perquè no m’agradava l’ambient que hi havia per allà dintre. Un ambient de joc. Jocs de cartes. I jo no entenc de joc ni he jugat mai. Es cridaven entre ells, estaven fins a la matinada. Algú em va dir: “Amb aquests crits que fan, un dia hi haurà una denúncia i te la carregaràs tu”. Això em va acabar de decidir i vaig plegar.

Ventureta Mestres i els Amics de la Lírica

Amb la Ventureta Mestres, durant l'homenatge que li van dedicar el 1990

"Un dia em van dir: “La Ventureta Mestres està molt delicada”. I se’m va ocórrer que podríem fer-li un homenatge. Vaig anar a veure-la i li vaig dir que uns quants amics de la lírica volíem retrobar-nos, amb ella com a protagonista. Li va fer molta il·lusió. Li vam fer un homenatge. Van venir el tenor Joan Lloveras, que va cantar, la Leonora Milà i cantants del Liceu que havien actuat amb ella. Es van esgotar les entrades. Arran de l’èxit, van fundar els Amics de Lírica i la Música. Durant trenta anys hem fet òperes, sarsueles, ballets i molts homenatges. Encara existim, però des de la pandèmia ja no hem fet res. Encara en soc el president.

"Escric dos llibres cada any”

"Jo vaig començar a escriure per culpa del Gumà i Ferran. Vaig anar llegint tot el que havia fet a Vilanova i vaig voler escriure sobre les moltes coses importants que havia fet.

"He escrit cinquanta llibres. N’escric dos a l’any. Un per Sant Jordi i l’altre per la Fira. Tots de coses de Vilanova. Biografies de personatges, d’històries de la vila o coses destacades de la ciutat, per exemple el Parc Gumà, la Rambla, etc. També he escrit un llibre sobre les dones de Vilanova i un sobre la Vilanova capdavantera.

La Vilanova capdavantera

-Per què parles de la Vilanova capdavantera?

-Perquè molta gent no ho sap, però aquesta ciutat ha estat capdavantera en moltes coses. Per exemple, la segona fàbrica de Catalunya i Espanya tèxtil: el Fènix. El diari de Vilanova, el tercer diari de tot Espanya: Primer, el ‘Diari de Barcelona’, després ‘El Faro de Vigo’. I més tard el Diari de Vilanova. La primera fàbrica de ciment blanc: el Griffi. Hi havia algunes biblioteques a Espanya i alguns museus, però al primer lloc on hi ha una biblioteca-museu va ser Vilanova i la Geltrú. A més, sense cap ajut públic. Només Balaguer i el suport de Gumà i Ferran i una mica de la família Samà. I ja està. La primera pubilla de Catalunya: Rut Horro. La primera gimnasta que va tenir una victòria als Jocs del Mediterrani: Aurora Morata.

Moltes botigues de xinesos i sense indústria

-Com definiries Vilanova com a ciutat?

-Jo he treballat molt el segle XIX. Llavors, Vilanova tenia mitja dotzena de grans fàbriques on treballaven 400 obrers. L’altra meitat eren fàbriques mitjanes, com el Tomàs dels Canons, la fàbrica de xocolata, una fàbrica de caramels. Cap al 1880, la població tenia 32 indústries, grans i mitjanes. Fins al 1882 no hi va haver la primera gran fàbrica a Espanya, Altos Hornos de Vizcaya. Fins llavors hi havia molts tallers, de refineria, de fils i puntes, però no hi havia grans indústries. Els Altos Hornos de Vizcaya els van posar quan aquí feien la gran exposició regional. Van agafar set personatges que havien treballat o havien fet tasques per fer una gran exposició: Ferrer Vidal, Gumà i Ferran... i els van dur el 1888 a l’Exposició Universal de Barcelona, que es va recolzar en personatges importants de Vilanova.

"Responent a la teva pregunta, no té res a veure la Vilanova actual amb la de 1800. Aquella era progressiva i tenia la mirada posada en el futur. Quines indústries tenim, ara? Tenim moltes botigues de xinesos, però ja no tenim indústries amb el caliu que teníem les d’aquells anys.

-Pots posar-ne més exemples?

-La Fàbrica del Portal, que estava a la plaça dels carros, amb 600 treballadors. La fàbrica de Mar, del Ferrer Vidal, amb 550, El Xuriguer (la FISA) amb 500. La fàbrica del Marquès. Totes les empreses d’aquí tenien de 400 a 800 treballadors. No parlo de la Pirelli, que comença el 1903, parlo de les del 1800.

"No hi havia encara la carretera de les Costes. A dos quarts de 4 sortia un cotxe de cavalls, de la plaça dels Cotxes, cap a Vilafranca, l’Ordal, Molins de Rei i arribava a dos quarts d’1 del migdia a Barcelona. Al cap de 9 hores.

-Com era llavors l’ambient social de la vila?

-La gent es coneixia, tenia tracte familiar amb els veïns. Es coneixien tots. Fins i tot amb la misèria de la postguerra, la gent sortia a la vorera de davant de casa a prendre la fresca. Allà era el ‘diario hablado’ familiar. A tot Vilanova. Abans era una família, ara no.

Professor de Compex

Donant una classe a Compex, el curs 2022-2023

-Per què et vas posar a donar classes a Compex?

-Senzillament, un que hi col·laborava em va dir: “Miquel, com que tu estàs escrivint algun llibre, perquè no vens i expliques la història de Vilanova”.

"Tot el que sigui per fer propaganda de Vilanova em té a la seva disposició. M’hi vaig apuntar de seguida. Des de fa més de vint anys, faig classes de català, elemental i mitjà, i també d’història de Vilanova. Evidentment, sense cobrar.