La pianista Leonora Milà rebrà una de les Creus de Sant Jordi del 'Govern a l'exili'

El 'Govern a l'exili' ha proposat atorgar la Creu de Sant Jordi a 18 persones i 18 entitats que s'han destacat per la promoció i cura de la identitat de Catalunya en el pla cívic i cultural. Puigdemont i els consellers cessats consideren que "és especialment necessari aquest reconeixement en el context de regressió democràtica i de drets fonamentals que viu el país". Entre els guardonats d'enguany destaquen entitats com Proactiva Open Arms, la Fundació Alzheimer Catalunya, l'Associació de Bombers Voluntaris de la Generalitat a Puigcerdà o el Cercle Filatèlic i Numismàtic de Ripoll, a banda de personalitats com la monja dominica Lucía Caram, l'historiador i president de la Comissió per la Dignitat Josep Cruanyes, l'activista cultural Nemesi Solà o la professora Victòria Almuni. Les Creus de Sant Jordi es van crear l'any 1981 amb la finalitat de distingir les persones naturals o jurídiques que han prestat serveis destacats al país i les persones, i representa el màxim reconeixement per part de la Generalitat.

Les altres personalitats que el 'Govern a l'exili' proposa per a les Creus de Sant Jordi són Eduard Admetlla, Francesc (Xicu) Anoro Zuferri, Tomàs Barris Ballestí, Lourdes Benería Farré, els Germans Joan i Martí Castells Badia, M. Assumpció Malagarriga Rovira, Santiago Marré Burcet, Carme Mayol Fernández, Leonora Milà Romeu, Pepita Pardell Terrade, Josep M. Roset Camps, Jordi Sierra Fabra, Roser Vernet Anguera i Joan Viñas Salas. Pel que fa a les entitats, aquestes són l'Associació Societat Coral "El Vallès", de Ripollet; l'Ateneu de Sant Just Desvern; el Casal Societat La Principal, de Vilafranca del Penedès; la Cooperativa La Colmena, de Santa Coloma de Gramenet; el Cor Claverià l'Aliança, de Lliçà d'Amunt; Marduix, de Sant Esteve de Palautordera; Nits Musicals de Guardiola de Berguedà; l'Orfeó Reusenc; l'Orfeó Sarrienc, Barcelona; la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, Tarragona; la Societat Casino "la Unió", de Vidreres; la Societat Cultural i Recreativa "La Cumprativa", de Llorenç del Penedès; la Societat Recreativa El Centre, també de Llorenç del Penedès; i la Unió de Federacions Esportives de Catalunya, de Barcelona.

Leonora Milà

La pianista i compositora Leonora Milà neix a Vilanova i la Geltrú (Barcelona, 1942) en una família amb forts vincles en el món de la música, ja que el seu pare, Josep Milà, és un destacat violoncel·lista de l’Orquestra Pau Casals i, també, de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Deixebla de la pedagoga Maria Canals, Leonora Milà rep el qualificatiu de “nena prodigi” gràcies als dos concerts que el 1949 ofereix al Palau de la Música Catalana interpretant, amb només sis anys, obra pròpia i el concert per a piano i orquestra KV488 de W. A. Mozart acompanyada per l’Orquestra Ciutat de Barcelona.

La carrera internacional de l’artista catalana s’inicia als dotze anys quan actua en un programa de la BBC de Londres interpretant peces per a piano d’Enric Granados i Manuel de Falla. Guanyadora del Concurs Internacional d’Execució Musical Maria Canals (Barcelona) de 1966 i finalista del Concorso Internazionale di Musica G. B. Viotti (Vercelli, Itàlia), Leonora Milà compagina al llarg de la seva carrera professional la vessant d’intèrpret amb la de compositora. Llargues gires per Europa, Estats Units i Àsia l’han portat a ser la primera artista espanyola que actua a la República Popular de la Xina (1979), en gravar un disc amb la China National Symphony Orchestra (1988) i en ser també la primera compositora que estrena un ballet a Sant Petersburg. 

D’entre l’extensa obra escrita per Leonora Milà, formada per més de 100 partitures, destaquen els seus quatre concerts per a piano i orquestra, l’exitós CD d’havaneres per a piano, les cançons per a veu i piano basades en textos de poetes com J. W. Goethe, Salvador Espriu i Joan Maragall, i dos ballets breus titulats Pintor Lee i Drame a trois gravats per la Sant Petersburg State Symphony Orchestra of Mussorgsky Theatre.

Societat la Principal de Vilafranca

El Casal de Vilafranca és una entitat sociocultural sense afany de lucre que, des de Vilafranca del Penedès, però amb plena vocació comarcal, treballa per promoure activitats culturals, esportives, de lleure i formatives. Els seus principals objectius són vetllar per la formació dels infants i joves en el lleure, el foment de l’activitat física i esportiva com a mitjà de creixement personal i col·lectiu, i la realització d’activitats socials i culturals que fomentin la cohesió social des de la catalanitat, com a fórmula de convivència. Són els objectius que intenta tenir presents i que desenvolupen a les instal·lacions del centre de Vilafranca, on a banda dels espais d’activitats també hi ha plenament actius un cinema programat per Cineclub Vilafranca i un teatre amb programació estable durant gairebé nou mesos l’any.

Tot i haver transcorregut més d’un segle des de la nostra fundació, intentem seguir mantenint viu l’esperit emprenedor d’aquell grup de joves vilafranquins que l’any 1904 van voler crear una entitat oberta i acollidora.

La Cumprativa

Societat fundada l'any 1918 per un grup de persones que pretenien una alternativa social, cultual i econòmica a les ja existents a Llorenç del Penedès, amb la finalitat d'ajudar i ensenyar sobre les tasques del camp als seus associats. Actualment és una societat cultural i recreativa. Al llarg de l’any organitzen multitud d’activitats de tot tipus, com els espectaculars balls de saló setmanals, als quals hi assisteixen més de 400 balladors, conferències, tallers nadalencs, exposicions, carnaval,... Durant el mes de maig aquesta societat organitza les tradicionals “Festes de maig” per commemorar la reobertura de l’entitat després que va estar 25 anys tancada a causa del franquisme. També s’hi organitzen diverses activitats vinculades a la cultura catalana.

El Centre

La història del Centre comença l’any 1889 quan un grup de famílies de Llorenç, amb el suport de mossèn Pere Andreu, van fundar l’entitat. Moltes vegades s’havia proposat la fundació d’un centre catòlic per part dels sectors creients del poble, però el principal obstacle amb que topaven era la indecisió i la poca empresa del rector del poble. Amb el canvi de capellà i la vinguda de Mossèn Pere Andreu el 24 de juliol de 1887 es va iniciar el procés de fundació de la societat, malgrat que no es va donar curs a les peticions dels fundadors fins dos anys més tard, el 1889, una vegada va conèixer amb més profunditat la situació del poble.