Esther Vivas: "Pensem que nosaltres decidim què mengem, però no és així" (VÍDEO)

Esther Vivas és un dels rostres prominents de l’activisme social a Catalunya, revigoritzat pel terrabastall que ha suposat la crisi. Davant d’un model global econòmic i social que considera injust i desequilibrat, Vivas (Sabadell, 1975) s’atreveix a plantejar alternatives. La seva especialitat és el mon agrícola i alimentari, sobre el qual ha escrit diversos llibres. Aquesta periodista i investigadora, habitual dels fòrums socials i alternatius i membre del moviment Procés Constituent, denuncia l’impacte que la globalització, el lliure mercat i el poder de les multinacionals provoca en la manera com produïm i consumim el menjar. Vivas considera que el model actual genera fam al món, destrueix la pagesia tradicional i comporta problemes de salut als consumidors. Davant d’això, la seva aposta és la sobirania alimentària i el consum crític. I reclama que la població prengui consciència de la necessitat d’un canvi de paradigma.

Com defineix la sobirania alimentària?
És decidir sobre allò que mengem. És una alternativa política contra un sistema agrícola i alimentari que no satisfà les nostres necessitats bàsiques. Un sistema que segons dades de l’ONU produeix menjar per a 12.000 milions de persones, el doble de la població mundial, en un planeta on 1 de cada 7 habitants passa gana. Un sistema que genera fam en el món de l’abundància.

Com s’ha arribat a aquest desequilibri tan desastrós?
El model agrícola i alimentari ha anat quedant en mans de poques empreses. Tot ve de la “Revolució verda”, concepte sorgit a meitats del segle XX que deien que milloraria l’agricultura fent-la més productiva per acabar amb la fam. Però ni era revolucionària ni era verda, en realitat va donar peu a un model industrial i intensiu que va deixar l’agricultura i l’alimentació en mans de molt poques firmes. Un model que ens abasteix de productes que venen de l’altre punta del món quan els podríem trobar al costat de casa, que ha arraconat la pagesia tradicional, que ha generat molta més fam al món i que ens ha pres la capacitat de decidir sobre què cultivem i produïm.

No som nosaltres qui decidim el que mengem?
Pensem que som nosaltres qui triem què consumim quan anem al supermercat, però no és així. Avui són unes poques multinacionals (Monsanto, Syngenta, Nestlé, Kraft, Danone, Carrefour...) les que controlen tot el procés, les que decideixen què mengem, anteposant els seus interessos empresarials a les nostres necessitats alimentàries.

Com ha perjudicat aquest model a la pagesia local?
Aquesta producció a escala industrial fa que es menystingui la pagesia. A Catalunya, tan sols un 1’9% de la població activa es dedica a treballar la terra. Si hem de menjar cada dia, però desapareix la pagesia que cultiva els nostres camps, qui ens acaba donant de menjar? La resposta és evident. Però a més d’arraconar els pagesos perquè no pot competir amb l’agricultura industrial, també s’ha estigmatitzat la pagesia. Hem creat un món que associa ser pagès a ser ignorant, que infravalora el món rural i que a més l’espolia dels seus recursos públics. La sobirania alimentaria també inclou una revalorització de la pagesia.

Què podem fer per capgirar aquest panorama?
Tornant a la definició de sobirania alimentària, es tracta d’un model d’agricultura i alimentació que posi en el centre les necessitats de la gent i també el respecte a aquells que treballen la terra. Per aconseguir-ho, cada cop hi ha més alternatives de les quals podem participar. Per exemple, les cooperatives de consum, formades per gent d’un barri o una ciutat que es posa d’acord per comprar directament a un o varis pagesos. Així s’estableix un model agrícola i alimentari que estableix ponts de confiança i solidaritat. Una altra via on s’està concretant és en la “nova pagesia”, formada per molta gent que en context de crisi decideix tornar a la terra, treballar-la, com una opció personal i laboral. De retruc es generen nous models de producció i comercialització. També es poden destacar les experiències dels horts urbans que es multipliquen. Hi ha moltes opcions.

I a nivell polític, no caldrien canvis també per donar aquest tomb?
També són necessaris. Si a Catalunya també volem ser sobirans a l’hora de decidir què mengem, també s’han de promoure noves polítiques públiques. Si el govern es vol preocupar realment de l’alimentació de les persones, ha de promoure que a tots els restaurants dels centres públics, com ara escoles, hospitals o residències, s’hi mengi un producte de qualitat, de proximitat i de temporada. Això beneficiaria la salut de les persones i generaria feina als pagesos de casa nostra, que podrien comercialitzar el producte del seu treball a través d’aquests menjadors. L’aposta per l’alimentació sana i de qualitat i per l’agricultura de proximitat genera llocs de treball i beneficia la salut de la ciutadania.

També podria enfortir la regulació sobre els transgènics, un tema del qual darrerament se’n parla menys.
Avui Catalunya és un dels principals punts d’entrada de blat de moro transgènic. Al nostre país es cultiva a gran escala variants que a molts altres països europeus estan prohibits. Permetre’n el cultiu, a més, implica afavorir la contaminació d’altres camps d’agricultura més ecològica. Hem de poder conèixer quin és l’impacte dels transgènics i decidir com a poble si els volem o no.

Cal dir, però, que els aliments ecològics són més cars que els que es poden trobar en un supermercat.
Davant d’això, el que em pregunto jo és si allò que comprem al supermercat es realment barat. Segons un estudi d’Amics de la Terra, els aliments que consumim viatgen avui una mitjana de 5000km. Són aliments “ionquis” del petroli, suposen un impacte ambiental brutal i també ens afecten a la nostra salut. Si em poso malalt per culpa del que menjo, qui ho paga? Aquests productes tenen un cost ocult molt elevat.

Podem dir que, davant de tot plegat, ara mengem pitjor que abans?
Jo diria que avui podríem menjar molt millor del que ho estem fent. Ens volen fer creureu que avui mengem millor que mai, que els productes que consumim són de gran qualitat i que podem escollir què mengem, però és mentida. Malgrat tot, l’alternativa no passa per tornar a dècades enrere, on hi havia altres problemes, sovint vinculats a l’accés a aliments bàsics. Però sí que és veritat que el menjar actual, per la manera com es produeix (pesticides, fitosanitaris, transgènics) té un impacte en la nostra salut que l’alimentació dels nostres avis no tenia. Quan menges un producte de la terra, de qualitat i ecològic, té un sabor que no té res a veure amb aquell de fora de temporada, madurat en càmeres i arribat de l’altra punta del món. I no és un tema només de sabor sinó, reitero, de salut. Som el que mengem, i en els darrers temps s’han multiplicat els problemes d’al•lèrgies i d’intoleràncies alimentaries, vinculats a allò que consumim.

Llavors, com podem recuperar la qualitat del nostre plat a taula?
Del que es tracta és de posar l’agricultura i l’alimentació al servei de les persones, produir aliments de qualitat, fets per pagesos, amb un sistema basat en criteris socials i ecològics racionals i amb un valor econòmic reverteixi a la gent que treballa la terra.