Per quan la reacció?

S’entén perfectament que quan reps una plantofada forta, directa i potser inesperada acabis noquejat, fora de combat i estabornit a terra i et costi refer-te. Entre l’atontament de l’impacte i la incredulitat d’haver-la rebut és lògic que hi hagi un temps en que és impensable reaccionar amb una certa coherència i lògica.

Però tampoc un pot quedar estirat a terra per sempre més o esperar que altres ja t’aixecaran.

Aquest reflexió d’estar per casa sense cap mena de transcendència em venia al cap mentre escoltava un comentari del periodista Toni Belchi a l’emissora RAC-1 de bon mati.

Comentaven la nova, polèmica i injustificada decisió de Trump -una més de controvertida- a l’entorn de la decisió d‘eliminar l’agència federal d’Educació. Un organisme que bàsicament s’encarregava d’oferir una educació igualitària i donar ajudes i beques a les famílies amb menys recursos i també als estudiants de les minories. En el fons és traspassar les responsabilitats de les ajudes als diversos estats i deixar-ho sense regular. Òbviament una mesura a potenciar els que tenen recursos i deixar penjat els que no en tenen i per tant anar cap a les elits.

Però el que em va sorprendre és part del que deia el periodista en la seva peça  Però el que més sorprèn és que ja portem dos mesos d'una administració que s'assembla més a un govern autoritari, i la gent continua en silenci. Trump està retallant llibertats. I la gent segueix a casa. Està deixant al carrer milers de persones. I tots callats. No ho entenc. En altres llocs, els carrers estarien incendiats, però aquí, no.

Als Estats Units, deixen que un home com Elon Musk, que ni tan sols forma part del govern, es converteixi en el president a l'ombra. I ningú diu res

Explicava que de les poques veus discordants era precisament la filla de Musk que diu sentir-se avergonyida.

Uf, una filla avergonyint-se del seu pare... i rebla el periodista. Però deu ser el tarannà dels americans, que prefereixen callar mentre els roben els drets.

Certament una certa incredulitat t’envaeix veient com d’astracanades es van dient i fent i no passa res. Tot i que algun jutge intrèpid, i amenaçat també, en discrepa i atura algunes resolucions sobretot aquelles suposadament més clarament inconstitucional.

I un es pregunta, on és el Partit Demòcrata?.

On són Jou Biden o la mateixa Kàmala Harris?

No tenen res a dir davant tanta estultícia i retallades de drets.

Traslladem aquets neguits a uns coneguts californians i actius militants del partit demòcrata i diuen que no, que la nostra percepció no és exacta que hi ha molta gent emprenyada, molesta i amb ganes de combatre el que esta passant   que s’estan fent actes amb molta gent contra aquesta manera de fer política, barreja de populisme i demagògia i contra l’actitud despòtica de Trump i de la   seva gent. Ens sorprèn el que hem diuen i acabo després trobant un breu en un digital primer i després en un diari d’abast nacional que ens confirma que ha començat el que han anomenat  “El Tour de la lluita conta l’oligarquia”. Encapçalen aquesta actitud d’oposició clara i contundent el senador Bernie Sanders i la congressista Alexandra Ocasio-Cortez, referents de l'ala esquerrana del Partit Demòcrata, que han omplert estadis en diverses ciutats. Segurament la presència de Sanders i Ocasio-Cortez ha aixecat l'atenció i interès de votants demòcrates desencantats amb el que consideren una resposta tèbia del partit a les mesures que ha anat aprovant Trump “No permetrem que els Estats Units es converteixi en una oligarquia. Aquesta nació va ser construïda per la classe treballadora i no deixarem que una colla de multimilionaris dirigeixi el govern» ha manifestat el veterà senador.

Hi ha una certa crítica a l’actitud passiva dels dirigents demòcrates a les cambres, com si encara estiguessin “atontats” per la derrota.

És cert com expliquen en diversos reportatges que s’ha instal·lat una mena de silenci d’institucions i sectors acadèmics davant el temor que qualsevol crítica els pugui restringir les subvencions necessàries per la seva activitat i prefereixen un silenci submís que no aixequi les ires de Trump i els seus adlàters.

També resulta una mica sorprenent que hagi de ser Bernie Sanders (certament és un lluitador incansable) que hagi hagut d’assumir el protagonisme i estar a l’avantguarda de les critiques a Trump i a les seves polítiques davant l’absència de la cúpula demòcrata en el combat contra tanta demagògia.

Van essent hora que els demòcrates s’aixequin i apresa la lliçó i assumida la plantofada comencin a plantar cara davant el desgavell que es veu a venir. Encara hi són a temps però cada cop l’oportunitat de mostrar-se com un partit útil i capaç d’aturar la bogeria es van escurçant.

Que espavilin ja.