Els grangers del segle XXI

Les explotacions bovines de llet han anat desapareixent les darreres dècades de l’Alt Penedès. Als anys 80 n’hi havia una quinzena, mentre que a hores d’ara, trenta anys més tard, només se’n comptabilitzen tres, totes elles en municipis diferents: La Granada, Sant Martí Sarroca i Torrelles de Foix.

La necessitat de modernitzar les instal•lacions, cada cop més mecàniques, i la falta de continuïtat familiar davant un negoci molt sacrificat, són les principals causes per les quals a dia d’avui només hi hagi tres granges de vaques d’aquestes característiques a tota la comarca. A més, s’ha passat de vendre la llet al consumidor local (que a l’inici era qui sostenia el negoci) a fer-ho quasi únicament a grans empreses o multinacionals del sector làctic, que són les que fixen el preu, actualment per sobre dels 30 cèntims el litre.

La Granada compta amb una d’aquestes granges supervivents, perfectament visible pels conductors que transiten per l’eix diagonal, ja que és a tocar de la C-15. En l’explotació granadenca hi ha 250 exemplars entre vaques de llet i vedells d’engreix.

En el seu cas, el handicap de la modernització el van superar construint una nova granja que es va inaugurar l’any 2005, que suplia la històrica i totalment obsoleta que tenien anteriorment a l’altra banda de la carretera (l’execució del projecte es va iniciar l’any 2000). En quan a l’obstacle de la continuïtat generacional hi va haver molts menys problemes. I és que l’explotació bovina és gestionada per tres germans de 35, 30 i 28 anys respectivament que, a més, tenen l’ajuda del seu pare.

En un temps en què la crisi ha motivat que diversos joves tornin a les feines del camp, el germans Vallès Petit són un exemple de trajectòria constant des de ben jovenets. A banda de la feina a la granja, també realitzen paral•lelament tasques a la vinya i en cultius de farratge.
El que diferencia una feina com aquesta de moltes altres és que “les vaques s’han de munyir cada 12 hores, és igual que sigui festiu com qualsevol altre dia”. Socialment, això provoca als grangers una diferència en la vida rutinària envers amics i parelles que han de saber gestionar.

“El despertador sona cada dia a les 5:30 del matí i a les 6 ja estem a la granja” expliquen. La seva jornada laboral, aproximadament, s’estén de 6 a 11 del matí i de 5 de la tarda a 9 del vespre.

“Hi ha gent que es pensa que a dia d’avui apretem un botó i les vaques es munyeixen soles” lamenten, “però és molt més que tot això”: al matí s’ha de preparar i donar llet als vedells petits i deixar a punt dues o tres racions de menjar per la resta de vaques i munyir les que es troben en període de lactància (unes 65). A la tarda s’ha de tornar a donar llet als vedells i munyir les vaques. I així dia rere dia, mes rere mes i any rere any.

Una altra tasca constant és la d’inseminar les vaques per tal que produeixin llet, cosa que es pot fer mitjançant zel natural o programat. Per fer-ho, prèvia estimulació manual, se’ls injecta semen de toro.

Els Vallès Petit valoren positivament que “en ser un negoci propi i en poder ser tres germans ens podem combinar prou bé totes les tasques”; en canvi com a fets més negatius remarquen que “és molt sacrificat, s’ha de munyir sí o sí cada matí i cada tarda dels 365 dies l’any, és molt entretingut”. Un altre fet negatiu és que el preu de la llet “no depèn de nosaltres”.

El que tenen clar però és que el futur implica la venda directa. En el projecte de la nova granja incloïen també la intenció produir productes làctics propis i vendre’ls. “A dia d’avui encara no hem pogut fer-ho”, ja que el pas de la nova C-15 per terrenys propis els ha fet posposar-ho, “però creiem que és un aspecte vital pel futur per tal que l’explotació sigui rentable i poder continuar-hi exercint”.