2021, 2022, 2024

Fa anys, molts anys, des del llunyà 1995, que el Pacte de Toledo “treballa” per portar les pensions públiques on les volen els que manen: a mans privades.

El Pacte encomanà, a especialistes triats a dit, la confecció d’un estudi per veure si eren sostenibles les pensions públiques. L’any següent, 1996, apareix el resultat: l’any 2010 ja no seran viables. Tot un encert per part d'aquells especialistes consultats. Que es van equivocar? I què? Van aconseguir el que volien: l’any 1996 hi havia 12.882 M d’euros posats en pensions privades; en acabar 2010 n’hi havia 85.843. Repeteixo, tot un encert.  

Les pensions eren sostenibles i calia fer-les insostenibles: s’havia de treballar.

*S’ha aclarit què se’n va fer dels quasi 67.000 M que l’any 2011 hi havia al Fons de Reserva de la Seguretat Social (Guardiola de les Pensions)?

*I dels mils de milions que s’han desviat com a despeses impròpies, què se’n sap?

*Com és que no hi ha manera que es faci l’auditoria que legalment fa mesos que ja hauria d’estar feta, i que podria aclarir què ha passat amb les despeses impròpies? (S’ha treballat, i tant que s’ha treballat...).

La Reforma de les Pensions de 2020 havia modificar el seu plantejament per a fer-les sostenibles de cara al futur. El Gobierno preparava aquesta reforma entre les pressions de la banca, de les grans empreses i dels sindicats, els agents socials, se’n diu.

El paper dels sindicats era reivindicar al carrer i signar i acordar als despatxos, i per tant, poc van defensar els reals interessos del moviment pensionista. Els pensionistes mai han estat representats a l’hora de negociar.

I a poc a poc es van anar aprovant algunes reformes concretes: allargar l’edat de jubilació, actualitzar les pensions d’acord amb l’IPC mitjà (que no és el real, el que trobem quan anem a comprar), ... Tot això dins d’un plantejament de comentaris - sonda per valorar la resposta social en el cas que allò que es parlava s’acabés plasmant en una llei. I la resposta, tret d’algunes excepcions, va ser feble.

Però totes aquestes modificacions no satisfeien l’objectiu real de la reforma: donar compliment al que exigia la Unió Europea. Ja l’any 2018 va impulsar el projecte de PePP, plans de pensions privats paneuropeus que tenien com a missió  alleugerir els sistemes públics amb la creació d’un pla europeu de pensions privades. D’aquestes pensions se’n faria publicitat i rebrien desgravacions que es pagarien amb fons públics, és a dir, que impulsarien una privatització creixent de les pensions a Europa. 

La iniciativa no va prosperar, però tampoc es va arraconar, segueix sobre la taula esperant el moment i la oportunitat d’arrelar als sistemes públics de pensions. A Espanya se’n diu Plans Privats d’Empresa, uns diners públics que es dipositarien en banques privades durant anys i que rendirien beneficis. És el model que es vol anar imposant.

Europa segueix insistint que no és suficient el que s’ha fet en la reforma de les pensions públiques, que cal retallar més la despesa pública. Fins ara les reformes més recents que Escrivá ha presentat han molestat la patronal: augmenten el sostre de les cotitzacions o  s’assenyalen nous impostos a les empreses. És evident que algunes poden tenir problemes per pagar-ho, però el Banco de España ha informat que els beneficis de les grans empreses han augmentat set vegades més que no els sous que paguen.   

El dimecres 15 de març el ministre Escrivá va comparèixer a la Comissió del Pacto de Toledo del Congrés per explicar als grups parlamentaris la reforma de les pensions, que està ja acordada entre PSOE i Unidas Podemos. També la Comissió Europea hi ha donat el vist i plau.   Si no hi ha cap imprevist es preveu que el proper Consell de Ministres aprovi la reforma  i obtingui l’acord de CCOO i UGT.

Con serà aquesta segona fase de la reforma? Aviat sabrem la lletra, però... aquesta serà la reforma que fa anys que cueja i que no acaba de definir-se? No ho crec, ni molt menys, queda molt per reformar per apropar-nos més a les pensions privades, i tant Europa com el Gobierno ho saben i hi compten: ja ho podrem veure l’any 2024.

Per què el 2024 i no el 2023, que seria quan tocaria? Deixeu que passin les eleccions, ara cal “mimar” els votants, després vindran quatre anys planers per aplicar allò que no es van atrevir a fer abans de votar. Ens saltarem un any...? Si no ens saltéssim res més, podríem estar contents...