Prop de la meitat dels venedors de premsa de la demarcació de Barcelona han tancat en l’última dècada

Els quioscs i les botigues de premsa de Barcelona i la seva Àrea Metropolitana arrosseguen una doble creu des de fa 10 anys. L’anomenada ‘crisi del paper’ i la crisi econòmica, sumades, han suposat el tancament en aquest temps de prop del 50% dels punts de venda que controla l’Associació Professional de Venedors de Premsa d’aquesta àrea. Abans del canvi de segle comptaven gairebé 800 associats, avui no passen dels 400 i en els últims tres anys la davallada ha esdevingut “caiguda lliure”, lamenta el vicepresident de l’entitat, Máximo Frutos en declaracions a l’ACN. Per sobreviure, els venedors que aguanten s’encomanen a productes alternatius com loteria, refrescos o accessoris de mòbil. “Coses que abans ni et plantejaves”, admet Frutos, però que tampoc garanteixen el futur del negoci. L’escenari, incert, s’agreuja per “les condicions econòmiques que marquen les distribuïdores i editorials” als nous inquilins, cosa dificulta les opcions de relleu, en opinió de l’associació de venedors.

La caiguda del consum de premsa en paper en favor d’Internet i els anys de crisi econòmica han estat un còctel molt nociu pel negoci de quioscs i petites botigues de venda de premsa. Segons l’Associació Professional de Venedors de Premsa de Barcelona i Província (APVPBP), en els últims deu anys haurien tancat gairebé el 50% dels punts de venda associats, i la situació podria ser similar en conjunt.

La sagnia és més gran a les ciutats i pobles de l’Àrea Metropolitana que no pas a Barcelona, puntualitzen des de l’associació. En part, i segons l’entitat, això s’explica perquè els quioscs de la capital es beneficien dels ingressos per la publicitat que llueixen els seus establiments.

Però el problema de fons, la davallada de les vendes, és comú. De fet, a Barcelona ciutat, abans del canvi de segle hi havia 440 quioscs censats i a dia d’avui en són 338, però oberts només 275, segons calcula l’APVPBP. Pel que fa a l’associació de venedors de premsa en conjunt, al voltant de l’any 2000 l’entitat aglutinava entre 700 i 800 associats. Avui no arriben als 450, una mica més de la meitat dels quals són quioscs i la resta botigues de venda de premsa.

“La venda de diaris i revistes ha anat baixant de mica en mica, però en els últims 3 anys ha agafat embranzida”. De fet, el vicepresident de l’associació i propietari d’una botiga de premsa al barri del Poblenou, Máximo Frutos, parla de “caiguda lliure” i ho il·lustra explicant que si fa 10 anys la normalitat era vendre “600 o 700 diaris” al dia, ara no arriba als 150 exemplars “sent molt optimista”.

“Era un bon negoci”

Aquest “era un bon negoci”, assegura el venedor. “Esclau, sí, perquè s’ha d’obrir cada dia de l’any, però tenia recompensa”. La cosa ha canviat força, i tant els propietaris de botigues com els quiosquers ja fa anys que s’han vist abocats a “buscar productes alternatius” per no dependre tant del paper. Refrescos, loteria, tabac o accessoris de mòbil són ja una imatge habitual a les estanteries del local de Frutos, i també de quioscos com el que regenta Jordi Bastardes al carrer Escorial, al barri de Gràcia de Barcelona.

Ell va començar a treballar-hi fa 40 anys, ajudant el seu pare amb tan sols 14 anys d’edat, i n’és el responsable des de fa 27 anys. El panorama és radicalment diferent ara, com il·lustra el fet que aleshores, els diumenges, solia rebre 250 exemplars d’’El Periódico’ i 350 de ‘La Vanguardia’ “que volaven”, i ara en rep “25 d’un i 70 de l’altre”.

Futur incert

“El paper mor, i la crisi ha contribuït a eliminar una despesa no imprescindible. Molts, difícilment tornaran perquè s’han habituat a informar-se a través d’altres mitjans”, sentencia Bastardes, força pessimista respecte la continuïtat del seu quiosc.
“Soc pessimista perquè cada dia venem menys i no veiem la solució per enlloc. Podria ser que aguantés cinc anys o que d’aquí sis mesos ja no sigui el meu punt de venda”, assumeix. Al seu entendre, per molt que es diversifiqui el negoci, mentre el plec de condicions de la llicència municipal els obligui a mantenir un 60% de producte editorial (per un 40% d’atípics), “difícilment tirarem endavant”.

Un altre dels problemes que amenacen la supervivència d’aquest tipus d’establiments és la manca de relleu, quan els més veterans decideixen traspassar el negoci. De relleu “no n’hi ha hagut”, opina el vicepresident de l’APVPBP. Máximo Frutos apunta aquí cap a les condicions “que imposen editorials i distribuïdores” als nous inquilins.

“Fins i tot un punt de venda relativament bo que es traspassi per jubilació quedarà en unes condicions pitjors”, assegura. Segons denuncia el representant de l’associació, el marge de benefici que les distribuïdores i editorials concedeixen als venedors és del 25% en el cas de les revistes i del 20% en premsa, però baixa fins a un 20% i un 20% més despeses de transport per aquells que comencen de vell nou. “Aquest ja és un negoci poc agraït d’agafar en aquets moments, si a sobre l’agreugem forçant les condicions, el quiosc -encara que estiui en un bon lloc- no es traspassarà”, adverteix Frutos. “A la llarga, això els perjudicarà a ells tant com a nosaltres”.