Però molt em temo que tot això eren hàbits tradicionals que el vent de la generalització va començar a remenar i que els de la globalització estan acabant de dispersar i, per tant, fent desaparèixer. Deixant les dites als diccionaris i almanacs, com homenatge al temps passat.

Centrant-nos en el món del vi, fa uns quants anys que el sector de casa nostra va intentar - emmirallat en el pretès èxit econòmic del Beaujolais Nouveau de la veïna França - recuperar allò que s'amagava darrere el refrany. El vi novell. El vi que es tapava quan arribava l'onze de novembre per evitar que es piqués, i que es bevia a taula tot esperant que els vins bons, els de debò, acabessin de madurar a la seva bota. Un vi que s'anunciava amb una branca de pi penjada damunt la porta i que el veïnat comprava. Curiosament en envàs reutilitzable.

Naturalment, aquella forma de fer deixava la responsabilitat en mans del comprador que, amb son criteri, decidia si enguany el celler d'en Pere tenia millor vi que el d'en Pau. La forma actual té poc a veure amb ella. D'entrada, perquè la competència ha crescut tant, que obliga -al productor i al consumidor- a recórrer a la perniciosa publicitat, capaç de fer-nos veure un bou en una simple bèstia grossa.

Però també perquè la tecnologia i la globalització han dispersat al llarg de l'any aquell moment del calendari que arribaven les novetats. Aquelles primaveres i tardors que aportaven fruites, bolets, carns, peixos... i vins. El novell quan aterrava el fred, i el "seriós" quan el fred havia clarificat als que, segons l'elaborador, havien de permetre-li treure uns quants diners més quan arribés el bon temps.

I prou. Perquè, com en el camp, l'any tenia el moment del "cau i net". Quan la producció de l'any s'esgotava i calia esperar la nova verema com s'esperava la nova collita.

Ara, com si no fos prou complicat triar entre un vi o l'altre, ens hi han afegit l'anyada, el varietal, el mètode de fermentació i envelliment... Com si no tinguéssim cap altre trencacaps.