El monstre Noatot

Sembla que el projecte de l’Agroparc dels Ametller s’ha convertit en el vaixell insígnia predestinat a demostrar que l’oxímoron “creixement sostenible” és possible, i immillorable, com a opció per abordar la transformació del sector alimentari i, a la vegada, fer front a la crisi alimentària i al canvi climàtic.

Així ho manifesten, empresaris, sindicats i gestors polítics del Penedès, que es van fer forts, precisament al Vinseum, en un acte massiu per defensar-se, suposadament, dels atacs dels reaccionaris moviments del “No a tot” i que la presidenta del FEGP va reblà el clau pronunciant la famosa frase que passarà a la història: “Prou a no a tot”. A continuació, afirmava que “Estem a favor del si a projectes ambiciosos, sostenibles amb el medi ambient i amb les persones, amb inversions fortes que ajudin a vertebrar el territori.”

On està el problema?

Ben mirat tots hi estem d’acord en desenvolupar projectes ambiciosos i respectuosos amb el medi i que afrontin la crisi climàtica, la crisi energètica, la crisi de matèries primeres, que s’afronti la sequera, es racionalitzin els recursos, com l’aigua,  i s’iniciï un procés de transformació econòmica basada en l’economia circular orientat cap a la millora del medi i el benestar col·lectiu de la societat i, sobretot, que vertebrin el Territori. On està el problema? Coincidim en els objectius! A que ve aquest manifest buit de contingut? A aquesta por cap a un monstre inexistent que s’han inventat, anomenat Noatot?

Provablement sigui la mala consciència de tenir por a afrontar la realitat que impedeix adaptar-se a un model alternatiu -el creixement i el progrés com a paradigma de riquesa ja no serveix en aquesta nova etapa-  que obliga a canviar el xip mental desenvolupista a una etapa de contenció i l’estalvi. Si anem cap aquí, els grans projectes s’haurien d’orientar a objectius, més que de creixement exponencial, d’increment qualitatiu i participatiu en el territori on es desenvolupin. Evidentment, no és el cas de l’Agroparc que ja vola molt alt.

D’aquí es dedueix que, ni l’empresariat ni la classe política gestora, no tenen un projecte clar que doni resposta a les urgències emergents que el territori necessita. La confusió i la inèrcia, d’aquests dos sectors, impedeixen prendre les decisions encertades capaces de generar les transformacions necessàries per dirigir-nos cap a un model territorial contemporani d’urgent aplicació.

Un error d’escala

D’aconseguir-ho, seriem els primers, tindríem avantatge. Qui ho frena? Precisament, la presa de decisions mesquines i interessades. Aquests petits o, aparentment,  grans projectes que fan el territori cada vegada més colonitzat i insostenible. Cada projecte individual frena el gran projecte col·lectiu.

Voleu vertebrar el Territori? Voleu tirar endavant projectes ambiciosos i sostenibles? Amb inversions fortes? endavant! Estem al vostre costat. Hi ha un detall però. Heu comès un petit error d’escala. Les inversions fortes que ajudin a vertebrar el Territori no són cap els Agroparcs, les logístiques, o els monopolis terciaris que pretenen injectar els oligopolis a través de la influència directa sobre el poder polític de les Institucions -això formava part del desenvolupisme dels anys 60 del segle passat que, malauradament perdura en el temps-.

La gran inversió més forta, més potent i més efectiva que aconseguirà vertebrar el territori és posar-nos d’acord amb el model territorial i tirar-lo endavant (entre tots) amb totes les forces de la que siguem capaços. Aquest projecte fa temps que ha començat. És molt important per l’economia, l’agricultura, la industria, la cultura, el paisatge i el benestar de mig milió de persones de la vegueria i es diu: Pla Territorial Parcial de la Vegueria Penedès, l’única eina en què ho podem aconseguir. però els dos sectors, econòmic i polític, no hi creuen i el prefereixen aturat.

Enganyifa pueril

Qui diu Noatot? Els sectors empresarials secundats pels polítics de torn que els hi fan de gestors. Neguen, amb l’argument del monstre Noatot, la seva pròpia realitat: la manipulen emprant grans dosis de demagògia, finançant els mitjans i raptant paraules del món ecosistèmic despullant-les del seu significat i emprant-les com esquer en els seus eslògans publicitaris per vendre millor els seus productes.

Els que hem treballat molts anys sobre el Penedès sabem que la clau de volta està en el bon desenvolupament del Pla Territorial. Des de la societat civil que connecta amb el medi, sempre hem demanat i hem aportat propostes enriquidores, analitzant els pros i contres dels complexes processos de les activitats humanes, amb harmonia amb el medi i el paisatge que ens proporciona vida i benestar.

El veritable monstre Noatot és que la Generalitat (que hauria de portar a terme els grans projectes territorials col·lectius) prioritzi els interessos privats a costa de posposar la resolució dels urgents problemes col·lectius (PT), negant el dret democràtic a tota una població a participar-hi.

Estem assistint a una brutal espoliació del territori i dels seus valors per oferir-los, sense contrapartida, a les empreses privades, en sacrifici de l’interès col·lectiu davant el consentiment de tècnics i polítics en els que s’havien posat moltes esperances. Quan passa això, alguna cosa falla a l’Administració i en el sí de la nostra societat.

Per aquest camí el Penedès no deixarà de ser un pati ideal per les operacions urbanístiques metropolitanes i l'atur seguirà creixent. La sequera, també. (ho vàrem deixar clar en el Congrés sobre l’aigua organitzat pel CEPVI) Desprès no ploreu i no dieu que no us hem avisat.

Pau Batlle Solé
paubatlle.blogspot.com