Més paisatge barroc del que ens imaginem

Acaba de sortir un llibre sobre el barroc a Catalunya que fa referència al campanar de Vilanova, el de la parròquia de Sant Antoni Abat, explicant que va esdevenir un model per a la majoria dels campanars del segle XVIII, entre molts d’altres el del Vendrell, el de Falset o la Granadella. El nostre, totalment exempt, data del darrer terç del XVII i és un magnífic exemple de campanar barroc català. Els que el tenim a prop i el veiem sovint, recordem la seva forma, que comença quadrada i a mitja alçada n’adopta una altra, amb vuit cares. Els dos cossos superiors són octogonals i porten finestres de mig punt. El va construir fra Josep de la Concepció, un tracista carmelità. Allà estem acostumats a veure-hi la hissada de la senyera a l’inici de la Festa Major, que esdevé un teló de fons per a les imatges de l’entrada a ofici, quan tot l’imaginari de la cercavila arriba a la plaça. Els campanars són punts crucials en l’urbanisme, el que l’historiador de les religions Mircea Eliade designaria com un “centre del món” i un “eix del món” (axis mundi), una agulla vertical que designa un lloc primordial i que connecta cel i terra. Els campanars –com els minarets, les pagodes, les torres...– són presències que acompanyen la mirada dels que transiten al seu voltant. Els vilanovins tenim gravat el seu perfil i l’àngel que el corona.

Tantíssimes poblacions catalanes tenen parròquies construïdes durant aquest període i, per tant, potser l’afirmació tan repetida que durant el barroc es vivia una època de “decadència” a casa nostra tindria molts matisos, com s’intueix en el llibre al qual faig referència: Paisatge Barroc. L’art a Catalunya durant els segles XVII i XVII. L’ha presentat recentment la professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, Maria Garganté. Em sembla un exercici molt exigent condensar en un volum de només 140 planes, farcit d’imatges, les manifestacions artístiques de dos segles. Els historiadors de l’art utilitzem habitualment denominacions com “barroc”, “gòtic” o “modernisme” en un intent de classificació impossible quan tots sabem que darrere de cadascun d’aquests mots hi ha tot un univers. Per apropar-nos-hi, la professora Garganté empra el llenguatge amb una precisió de cirurgiana. Se n’ha de saber molt per fer descripcions estilístiques amb multitud de termes tècnics sense perdre el pols d’una ploma amable i entenedora. Els diferents capítols exploren una pila d’àmbits: urbanisme, arquitectura (exteriors, interiors, plantes, façanes...), santuaris, retaules, pintura, orfebreria, mobles...

Amb la lectura d’aquestes planes he fet molts descobriments. Amb l’autora he compartit algunes taules en comissions de gènere i per això tampoc m’ha sorprès que es posés a gratar per trobar on eren les dones en aquests segles en què estaven més amagades encara que en etapes posteriors –que ja és molt dir. He conegut l’Angèlica Giustiniano, filla d’un pintor italià, de procedència genovesa i casada amb un senyor d’Ulldemolins. N’hi ha molt poques d’artistes (dones) del XVII. Per sort, en van aflorant, habitualment vinculades a algun taller, del pare directament, com en aquest cas, o d’algun personatge masculí proper. Com, si no, poder formar-se?

En les reflexions inicials, Garaganté ens apunta que, dins els anomenats “estils artístics”, el barroc “sempre conté una lleu connotació pejorativa” i és ben cert que sovint, quan ens diuen “barroc”, de seguida ho associem a quelcom recarregat i, fins i tot, gosaria dir, ostentós. Hem de recordar que la gent d’aquells segles no parlava en cap moment de “retaules barrocs” ni s’imaginava que així es designaria l’art del seu temps.

Aquesta etiqueta va arribar molt més tard (al XIX). No sabem com es referiran a l’art que s’està creant just en aquest moment, en una era de hashtags efímers com la nostra. En tot cas, no ho dubteu, mirar enrere sempre ens ajuda a agafar perspectiva, i dotar-nos de referències i context ens fa valorar (i estimar) el que tenim, sigui un campanar o qualsevol cosa que se us acudeixi.

Mireia Rosich
Directora del Museu Víctor Balaguer