La CUP i l’extrema democràcia

Com podria parlar d’un fet concret, temporal, si el meu propòsit hauria de ser el temps continu? Com podria parlar d’idees, d’actituds i situacions que vaig percebent des de fa temps, si hagués de parlar dels fets alarmants que es van denunciar fa uns dies a Vilafranca del Penedès, quan membres afins a la Cup de Vilafranca del Penedès van rebentar de forma agressiva i violenta un acte de l’Aliança Catalana, convocat a l’Escorxador el passat 27 de setembre? Com podria qualificar aquest acte de denigrant, d’absurd, de ridícul, de perillós per a la democràcia i el sistema de partits, t’agradin o no t’agradin, els votis o no els votis, hi estiguis d’acord o no amb els seus plantejaments fronterers o les seves febrades partidistes?

Com s’han tornat els amics de la Cup per haver de plantejar aquestes dilacions, aquestes observacions, d’assumir que ja no penso com ells, que ja no accepto les seves formes i els seus mètodes extrems? Com es podrien tipificar les amenaces que es van proferir contra els membres de l’Aliança Catalana: “no sortireu vius, no sortireu vius!”? Eren crits de veritat o eren crits sense sentit, al·lucinògens? Com podria resumir tot el que sento davant un simulacre de l’horror, davant d’un assumpte gravíssim que s’ha volgut obviar, de moment, de forma pública, amb la implicació de les institucions democràtiques i de tots els partits polítics que configuren l’arcada municipal? A quin nivell hem arribat, perquè des de l’altra banda, des dels òrgans democràtics i representatius, no s’hagi volgut denunciar un acte grotesc que haurem de veure com serà definit judicialment? Com és possible que un grup de persones, d’organitzacions polítiques, teòricament democràtiques, paritàries, internacionalistes i populars, es presentin a un acte que fa un altre partit amb el pit a la mà, per degradar-los, per insultar-los, per tirar cadires i pertorbar la serenitat d’un grup de persones que pensen com pensen? Com s’acabaria rebent, si hagués passat al revés, si els membres d’un partit d’extrema dreta s’haguessin presentat en un acte d’un partit d’extrema esquerra per insultar-los i agredir-los? Com és possible que una regidora anticapitalista hagi participat en un acte d’aquesta categoria degradant, penosa, d’immolació, de gratuïtat absurda? En quin estat emocional, personal, venjatiu, rabiós, delirant, van actuar els membres que van rebentar l’acte?

No s’haurien de reprovar tots aquests actes que atempten contra la integritat moral dels altres? Com poden valorar aquestes actituds punibles, indecoroses, a partir de les declaracions de les persones agredides, insultades, vexades, que van veure amb els seus propis ulls, com anaven de beguts o drogades les persones que van irrompre en la sala per rebentar l’acte? Com es podria conviure en un ambient així, entre copes i matèries estimulants que encara fomenten més l’odi i la violència, on els adversaris polítics són insultats i degradats d’aquesta forma impune? No som nosaltres, els ciutadans, els que delirem cada vegada més, veient aquests actes glicèrics, gratuïts, que ens porten a recordar el període d’entre guerres, de trista memòria? Algú s’imagina els regidors de tots els ajuntaments, actuant d’aquesta forma, tal com va actuar la regidora anticapitalista de Vilafranca del Penedès? Quina seria la destrucció de la llibertat expressada? Si volen destruir la democràcia visual, quina alternativa, quin sistema ofereixen? De què viurien els moviments socials, alternatius, si no fos per oferir formes de societat, comunitats obertes, justes i tolerants? De quin viuen els moviments d’extrema esquerra? Què somien? Què llegeixen, què ofereixen? Quin sentit de la responsabilitat tenen? Si manessin, també farien el mateix? Insultarien als ciutadans, els hi llençarien cadires per no pensar com ells? Quantes estructures internes, estranyes, fosques, hi ha dins de tots els partits, per què la democràcia s’estigui convertint en un espectacle degradant, de baix nivell operístic, teatral? Si els grups violents s’han anat eradicant de molts estadis de futbol, com és possible que estiguin apareixent opuscles que rebenten la democràcia des de dins? No és preocupant aquest deriva i aquest silenci de tot el sistema que fa aigües per tot arreu? Cap partit pot donar lliçons morals als altres. Cap líder, cap portaveu, cap salvador. Cap organització política té cap dret a actuar de forma violenta per criticar o negar els altres. Si aquest és el futur que ens espera, davant la disgregació i la fragmentació, caldria analitzar quin és el sentit de la nova democràcia extrema? Si el sectarisme, el linxament i el fanatisme és el nou relat que viurem, potser arribarem al final de l’atzucac, a esbrinar quin és el sentit de tota ideologia fanàtica i sectària? Si els partits imposen aquest argument, quin futur ens espera entre fanàtics, negacionistes, feixistes, franquistes, extremistes, psicòpates, estafadors, mercenaris, trànsfugues, situats, nobles, aristòcrates, monàrquics, comissionistes i addictes? Llibertat per insultar i fer mal, diran?

Santi Borrell. Poeta